Discreció, alegria i plor

Alguna cosa devia passar en aquell instant llarg que era el viatge dels seus ulls, que en aquella ocasió va seguir en silenci la conversa i fins i tot el viatge. Havia de tenir la sensació, ja llavors i des de feia temps, que aquell viatge es podia truncar tot just quan aquell Zabalita fos entronitzat a Estocolm. Una notícia més potent que la vida, devia pensar, l’hauria de fer tornar abans d’hora a Barcelona.

A Estocolm hi havia de ser, amb ella, l’equip de comandament de l’agència Balcells. Hi vaig veure, per exemple, Gloria Gutiérrez, que portava a la mirada, segurament, les mateixes preocupacions d’aquella dona que era capaç, llavors, abans i fins al final, d’ocupar-se alhora de la vida dels altres i de la pròpia, i a més de la política, de la literatura, de l’avenir, sempre de l’avenir, de tot el que li fos imprescindible per estar al corrent de tot. Sobretot dels seus amics.

Aquella Carmen Balcells que viatjava en aquell moment a Estocolm era la que una vegada em va demanar un helicòpter dels de la volta ciclista per rescatar la seva amiga, la seva millor amiga, Nélida Piñón, atrapada a la neu de Sòria una nit de Nadal en què s’havia de presentar urgentment a Barajas per tornar a casa seva, a Rio de Janeiro.

La Carmen no donava ordres, però qualsevol suggeriment era una ordre, i llavors aquest periodista va fer el que calia fer: obeir-la. Quan l’helicòpter ja estava a punt per complir aquella temerària missió, la mateixa Nélida havia renunciat al viatge nocturn. Va decidir dormir allà, igual que el xòfer de la Carmen, el taxista Dionisio, i tot i així va arribar a temps, entre la neu, a l’avió que la va dur al Nadal del Brasil.

La Nélida va arribar a donar a la Carmen tantes dades sobre el lloc tan formidable on dormiria que a l’agent dels grans no li va quedar cap dubte que la seva amiga dormiria a la part més noble d’un prostíbul.

Tot ho arreglava, tot la tenia alerta, a la família, a la família dels seus amics, al seu voltant. Una vegada em va portar per tota la regió de Barcelona perquè ella volia sentir, tot i que de lluny, com tocava el piano la seva neta al final de curs. A qualsevol que tingués a prop li feia encàrrecs, de vegades tan sols per tenir-lo com a companyia. Quan va arribar a Barcelona el fèretre que va transportar el cadàver de Manuel Vázquez Montalbán des de Bangkok, em va demanar que l’acompanyés a l’hora de dinar. Es va fer col·locar davant seu un enorme retrat del Manolo, i de tant en tant el mirava mentre el saludava com si ell estigués tan a prop com sempre el va tenir quan la realitat no era la mort.

De vegades cridava perquè sí i de vegades plorava. Era una dona per a totes les estacions. Però en aquell moment de l’aeroport, que jo la veia mirar al mig d’una gentada que anava amb ella i darrere el Mario, alguna cosa en el seu semblant anava més enllà de les preocupacions que la van convertir en l’agent llegendària que va convèncer Vargas Llosa d’abandonar qualsevol ocupació que no fos la que després va abraçar: viure per a la literatura. El Mario va acceptar la proposta, i la va encertar, i cada anys, cada dia, de la seva vida, va sentir que a ell i a la Patricia, la seva dona, aquella maga els va arreglar la vida.

Notícies relacionades

Feminicidien Setmana Santa

L’encís de Laporta

Quan les cerimònies d’Estocolm ja semblaven coixes sense la presència de la Carmen, la millor agent literària del món, vam saber que les obligacions de la seva sensatesa havien decretat una obligació: tornar a Barcelona. La Carmen no hi era, no hi seria. El seu marit, aquell llegendari Luis Pomares, un home discret i intel·ligent que veia com la Carmen feia dels seus autors el món, havia mort a Barcelona.

No vaig veure mai una dona tan elegant, en la tristesa i també en el dolor. Quan ella va morir, Eduardo Mendoza, que té aquella elegància davant la tristesa i el dolor, va fer en honor seu un discurs tan perfecte com íntim i veritable. Ara ha mort el Mario. Quantes coses van ser ànima i gratitud en aquelles vides.