Riad i Teheran amb Tel-Aviv al fons

L’alcavota de l’actual acostament ha sigut la Xina, que compra petroli als dos països i que s’anota així un punt a l’altura de les seves responsabilitats com a potència hegemònica que vol ser, a més d’afirmar la seva presència política al Pròxim Orient, on fins ara només havia sigut un client important. El que ha passat ha agafat els americans amb el peu canviat; no s’ho esperaven i intenten treure-li importància a un fet que posa una vegada més de relleu la seva decreixent influència en una regió on la Xina ensenya ara l’orella. Els saudites confirmen així l’allunyament de Washington accelerat després de les condemnes per la mort de Jamal Khashoggi. Molts països no volen alinear-se al món bipolar que ens cau al damunt.

La notícia serà positiva si ens acosta al final de la guerra del Iemen, en la qual l’Aràbia Saudita intervé obertament amb un alt cost de "víctimes col·laterals" i l’Iran ho fa d’amagatotis recolzant els seus rivals houthis. Amb seguretat han parlat d’aquest assumpte durant les negociacions per a la pròxima reobertura d’ambaixades. Benvingut sigui l’acord si gràcies a aquest s’aconsegueix posar fi a un conflicte que ha provocat una terrible crisi humanitària en un dels països més pobres del món.

L’entesa entre Riad i Teheran ha d’haver posat nerviós Israel, que gràcies als Acords d’Abraham ha trencat el seu aïllament establint relacions diplomàtiques amb alguns països àrabs i que tenia per objectiu entabanar ara l’Aràbia Saudita, units tots dos davant l’amenaça comuna que representava la República Islàmica de l’Iran. El principal escull a aquest acostament, que ara s’allunya, es trobava ara en el Govern d’extrema dreta, nacionalista i ultrareligiós que presideix Netanyahu, que ha empitjorat la relació amb els palestins, cosa a què l’opinió pública dels països àrabs és molt sensible.

Israel té motius molt justificats per témer l’Iran, que està entossudit a esborrar-lo de la faç de la Terra i de fet tots dos mantenen des de fa anys una implacable guerra a l’ombra. Israel ataca dia sí dia també bases iranianes a Síria, els seus aliats de Hezbol·là al Líban, i porta a terme espectaculars operacions contra la seva política nuclear (virus Stuxnet) o atemptats contra la vida dels seus científics més prestigiosos. Només des de principis d’any es pot comptar un bombardeig israelià sobre milícies iranianes que va tancar l’aeroport de Damasc, un altre atac amb drons contra instal·lacions militars a Esfahan, al cor de l’Iran, i fa pocs dies va disparar un míssil contra una reunió d’oficials iranians a Damasc. L’Iran, per la seva banda, ha atacat fa poc amb drons un petroler de propietat israeliana al golf Pèrsic.

Notícies relacionades

Feminicidien Setmana Santa

L’encís de Laporta

Les espases sempre han estat en alt, però ara la situació canvia pel gir saudita i per altres raons que tenen a veure amb la política iraniana, com són els disturbis després de la mort de Mahsa Amini i la duríssima repressió posterior; el fracàs, després de 18 mesos, dels intents per reviure l’acord nuclear que Trump va boicotejar; la represa de l’enriquiment d’urani per l’Iran, molt per sobre dels límits permesos i fora del control de l’ONU; les seves constants ingerències a Síria i l’Iraq; la fabricació de míssils cada vegada de més abast, i la venda de drons a Rússia per al seu ús en la guerra d’Ucraïna.

Com a conseqüència de tot això, l’Iran s’acosta a la Xina i a Rússia, amb qui aquests mateixos dies fa maniobres navals a l’Índic, mentre perd moltes de les poques simpaties que li quedaven a Occident, que, a poc a poc, veu amb més comprensió l’actual política agressiva d’Israel. El problema és fins on ens pot portar tot això. Es tracta, sens dubte, d’un assumpte que cal seguir molt de prop.