Del gest al símbol
Adeu, Francesc
La frescor que va adquirir amb els anys li va fer guanyar molts adeptes fora i dins de l’Església
És temptador associar la mort del papa Francesc amb la Pasqua de Resurrecció, com si el seu esperit hagués esperat la seguretat de trobar el millor company de viatge. Des del meu benèvol ateisme crec que és una casualitat. En tot cas, és més significatiu que les seves últimes paraules públiques fossin per mostrar compassió, misericòrdia i justícia per als emigrants: si tots els catòlics li fessin cas, el món floriria demà més humà. Però aquest és el problema dels papes, que, segons quins missatges, hi ha catòlics que prefereixen fer interpretacions fosques. Però per a d’altres, confirmadors de privilegis, sí que creuen que s’han de seguir al peu de la lletra.
A mi m’agradava el papa Francesc perquè va escurçar l’espai entre el que deia i el marge d’interpretació per als catòlics que es passen la vida entregats a la nostàlgia. I n’hi ha molts. Tants, que algun desitjava la mort de Francesc. Pietosa manera de mostrar la fe, l’esperança i la caritat. Però deixem això perquè, estic segur, ara diuen sense parar amb somriures rere la boca i el pit adolorit de tant cop.
M’agradava el Papa, però no sempre ha sigut així. Al principi, em molestava que estigués envoltat de turiferaris entossudits a explicar que el que feia o deia era un "gest". Perquè la gestualitat té un límit i no és el mateix que la riquesa simbòlica. El gest s’esgota en si mateix. El símbol perdura, obre portes, permet transitar altres camins. Francesc va fer molts gestos fins que va trobar la riquesa dels símbols en algunes aliances morals i espirituals amb la pobresa. Al cap i a la fi, l’elecció de nom pontifici va ser el primer gest que va acabar per ser simbòlic. I aquesta frescor que va adquirir amb els anys de regnat és el que li fer va guanyar infinitat d’adeptes fora i dins de l’Església i d’enemics dins de l’Església –i Milei.
Al final de tot, em sembla que la meva simpatia, que va acabar sent gran, es deu al fet que he trobat en ell un gran polític. Això a alguns no els agradarà. Però bé que els agradava quan era Joan Pau II, flagell d’esquerrans. He llegit fa poc un bisbe desfermat criticant Francesc perquè parlava molt d’éssers humans i poc de Déu. Com que no en sé de teologia no se m’acut què dir, però em sembla opinió tan vàcua, tan inconsistent, que Déu l’hi perdonarà. Al dir això elogiava com ningú el Papa, el polític integral, que no eludia la humanitat concreta. El polític que no tem guanyar-se algun adversari en la seva trajectòria. El polític que no ha vist conclòs el seu programa. El que es va ficar en laberints dels quals no va saber sortir, com la seva posició sobre la guerra d’Ucraïna i sobre l’abast de la culpa o el perdó als homosexuals i lesbianes. O el que ha mostrat la seva impotència tornant a tènues gestos, per dir que les dones no poden imaginar-se iguals a l’Església.
Amb tot, l’Església que deixa no és la que va trobar. M’atreviria a dir que va portar dues coses essencials. La primera és la sinodalitat, paraula complicadeta, però que significa comunió, és a dir: el reconeixement que el clericalisme impedeix una democràcia que a alguns no agradarà, però que ell i d’altres saben que és la millor font de cohesió del que anomenen poble de Déu. La segona és el seu sentit de l’humor: un humor prest, comprensiu de l’acudit. Un humor no impostat: l’Església, pel que sembla, també podria ser espontània si s’hi posés: l’humor és pacient, benigne; no té enveja, no presumeix; no és indecorós ni egoista; no s’irrita; no porta comptes del mal; no s’alegra de la injustícia, sinó que gaudeix amb la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’humor no passa mai.
En fi, ara queden dies d’oracions per a alguns, de curiositat per a altres, de fascinació davant el desplegament artístic i gestual. I veurem alguns purpurats llançar pilotes fora, i periodistes fer comptes d’electors cardenalicis. I pelegrins i monges mirar amb desig ingenu la xemeneia de les fumates. I d’altres cridar allò de "¡Santo subito!". No soc ningú per ficar-me en aquestes coses, però m’ensumo que el paper de Bergoglio no és habitar un espai ple de núvols, escoltant peticions. Millor que el fessin Patrimoni de la Humanitat. Aquest seria el seu valor: quedar-se aquí, protegit per la memòria. Perquè ha arribat al cor de les persones de bona voluntat. I això, en aquests temps, no té preu.
