Sant Jordi, l’altra Diada

Si no existís la qüestió catalana i el conflicte que se’n deriva, i, per tant, no hi ha hagués una ferida oberta en la nostra història, segurament Sant Jordi seria la Diada Nacional. A diferència de l’Onze de Setembre, que té una càrrega històrica i política d’enorme contingut reivindicatiu no endebades és una festa de resistència, Sant Jordi és, bàsicament, una festa cívica que enalteix la nostra societat. Un dia dedicat al llibre i a la rosa, i al bell gest de regalar cultura i amor a la gent que ens importa. En aquest sentit, no hi ha dubte que és una festa transversal carregada de valors universals. Tothom hi és inclòs. I tothom que vulgui n’és partícip. Però aquesta transversalitat i aquesta voluntat d’inclusió no és patrimoni de la conjuntura, ni d’un partit concret, ni d’una tendència política, sinó que és la definició mateixa de la festa de Sant Jordi i del tarannà identitari que l’ha creada.

Emperò, tot i que és un evidència, sembla que cal recordar-ho novament, a tenor de la utilització partidista que n’ha fet el Govern actual, tant en el disseny institucional de la festa com en la roda de premsa que va perpetrar la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, per anunciar els actes. Especialment insultant l’intent de vendre amb histriònica grandiloqüència un "Sant Jordi de tothom", com si aquesta condició fos una benaurança del cel atorgada pel PSC –en la seva versió més PSOE– que ara governa Catalunya. En realitat aquesta retòrica intenta apuntalar la lletania que repeteix Salvador Illa des que ha arribat a la presidència de la Generalitat: fer creure que amb ell arriba la "normalitat", "l’ordre", "la pau" i la inclusivitat, és a dir, una Catalunya normal, ordenada, pacífica i de tothom, allunyada de la dèria independentista. Com si el que ha passat els darrers anys no formés part de la "normalitat" dels pobles. Com si el moviment de milions de persones en favor d’uns drets nacionals fos una aberració. És allò de la "infecció" de l’escola Borrell, que té en el president Illa un esforçat aprenent... Ans al contrari, Illa intenta fer creure que el seu objectiu d’espanyolitzar Catalunya i relegar-la a una simple condició regional és la "normalitat". I sens dubte té dret a defensar el seu projecte, però també és cert que no es tracta d’un projecte "inclusiu", atès que ens expulsa a molts catalans, que no considerem tant normal que el president treballi en contra dels interessos de la nació que governa. En tot cas, si alguna cosa queda ben clara en aquests mesos de Govern, justament és que Salvador Illa no governa per a tothom.

Notícies relacionades

Adeu, Francesc

El somni del triplet

Ni governa per a tothom, ni ho dissimula, i per això ha convertit el seu Govern en un reguitzell de gestos carregats d’intencionalitat, sempre en direcció contrària a qualsevol simbologia catalanista. Des de fer la genuflexió permanent al Borbó o carregar les institucions catalanes de banderes espanyoles i relegar la simbologia pròpia, fins a fitxar alguns dels personatges més bel·ligerants contra el procés per tal de deixar clar que el seu Govern no seria de concòrdia, sinó de conquesta. Illa actua com el vencedor d’un conflicte, no com el pacificador. I Sant Jordi no queda exclòs d’aquesta obsessió per esborrar tot signe reivindicatiu que no mostri la Catalunya "pacificada". És a dir, la Catalunya callada, esmorteïda i submisa. Un Sant Jordi transversal, universal, bla, bla i... poc català..., sense entendre que precisament és la seva catalanitat la que fa de Sant Jordi una festa universal.

Acabo amb la cirera del pastís: la gens improvisada decisió d’Illa d’escollir una conversa amb Javier Cercas per reblar el simbolisme amb què vol impregnar el dia. Tampoc aquí hi ha casualitat, sinó forçada causalitat. Ningú no discuteix que Cercas és un bon escriptor i té un lloc d’honor en les lletres del país. Però també és cert que no ha escrit mai en català, que s’ha mostrat frontalment bel·ligerant amb les reivindicacions catalanes i que és el nen mimat de l’espanyolisme ben pensat de Catalunya. I per això l’ha escollit Illa, per repicar en la idea-força que impregna tots els seus gestos: la Catalunya espanyola i feliçment espanyolitzada, és la Catalunya bona.