Defensa amb incògnites

El primer dubte que sorgeix és fins a quin punt donarà per bons l’OTAN els càlculs del Govern en matèria de defensa a l’incloure-hi partides no específicament militars. Hi ha arguments sòlids per considerar aquestes inversions com a part de l’objectiu que es persegueix, però cal veure si a Brussel·les es regeixen pels mateixos criteris o són més estrictes en el que entenen com a despeses en defensa i dissuasió. El cas espanyol no és l’únic: Itàlia i algun altre soci de l’OTAN es troben en una situació semblant i és necessari saber si finalment els Estats Units consideren respectada la seva exigència inicial –la final és que el pressupost de defensa equivalgui al 5% del PIB–, de manera que l’Aliança doni per bons els càlculs del Govern. Des dels temps de la guerra freda s’ha considerat despesa militar el desenvolupament de tecnologies de doble ús, però cal veure si avui continua vigent aquest criteri.

Apareix a continuació la discussió en el bloc d’investidura, especialment entre les forces d’esquerra, sobre la solvència dels avals perquè l’increment de la despesa en defensa no erosioni els programes socials. Les garanties donades per Sánchez que complir el pla és possible sense haver d’apujar impostos, augmentar el dèficit ni retallar l’Estat del benestar poden atenir-se a la realitat i ser tècnicament efectives, però s’ha d’especificar de la manera més detallada possible d’on sortirà l’increment de la despesa i fins a quin punt serà sostenible si es compleixen els pronòstics de l’FMI, que rebaixa vuit dècimes les previsions de creixement de l’economia mundial per a aquest any i el pròxim a causa de la guerra aranzelària. I és necessària aquesta clarificació malgrat que el mateix FMI preveu un creixement de l’economia espanyola del 2,5% per al 2025, però que, com qualsevol altra, no és immune a les oscil·lacions del mercat.

Hi ha, finalment, la discrepància de Sumar amb la partida destinada "a la fabricació i la compra de nous instruments de defensa i dissuasió". És aquest un epígraf fonamental del pla, el soci menor de la coalició governant entén que no ha sigut consensuat i, en conseqüència, obre un parèntesi en la per si mateixa complexa cohesió de l’equip de Sánchez. Una raó més per portar la proposta al Congrés i armar una majoria significativa en una matèria crucial. Perquè, es vulgui o no, una part del futur de l’OTAN ara i de l’autonomia estratègica de la Unió Europea a mitjà termini depèn que siguin majories robustes en cada Estat les que persegueixin aquests objectius en un món organitzat en àrees d’influència.