El papa dels migrants

Quan el món cristià encara celebrava Diumenge de Resurrecció, el triomf de Crist sobre la mort, moria el papa Francesc. Acabava així un pontificat de 12 anys que deixarà una empremta profunda al Vaticà i en les vides dels mil milions de persones que es defineixen com a catòliques.

Arribat des de l’Argentina, Francesc va ser el primer papa no europeu i el primer jesuïta, una doble característica que el definia, ja que no en va els jesuïtes han pres sempre a Amèrica la defensa dels més febles i desposseïts. Ho van fer amb les reduccions del segle XVIII a l’Argentina i el Paraguai, i ho van repetir al segle XX amb la Teologia de l’Alliberament. Francesc ha sigut, per això, un papa modernitzador, després dels conservadors Joan Pau II i Benet XVI. Home humil, amb aire de rector pròxim que mai el va abandonar, va rebutjar des del primer moment els luxes vaticans per optar per la residència de Santa Marta, mentre sorprenia els romans amb les seves sortides en un petit Ford Focus o per la seva insistència a pagar les factures. La seva austeritat es revela també en l’elecció del nom, ja que no en va Sant Francesc es va caracteritzar per dedicar la seva vida als més pobres.

En el seu últim discurs als membres del cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu, el mes de gener passat, va parlar de "diplomàcia de l’esperança" per fer front a la desaparició de l’ordre multilateral que ha regit el món des del final de la Segona Guerra Mundial i que el mateix Papa considerava desfasat, que no corresponia a les necessitats del segle XXI i que havia de ser reformat. En aquest discurs va recordar amb amargor les guerres d’Ucraïna i de Gaza, així com a altres a Moçambic, el Sudan, el Sahel, el Congo o Myanmar i es va referir a la necessitat de respectar el dret humanitari, la constant violació del qual les fa encara més intolerables. En aquest mateix discurs, es va manifestar en contra de la pena de mort.

Però si hi va haver un leitmotiv del seu pontificat va ser la defensa dels més desposseïts i en particular dels migrants, cosa que el va portar a fer el primer viatge oficial a l’illa de Lampedusa i a criticar la política de Donald Trump per elevar murs en lloc de bastir ponts. Fins al final dels seus dies va tenir els immigrants en el centre del seu pensament, igual com defensava la salut del planeta i dels seus ecosistemes amenaçats pel canvi climàtic.

Francesc va haver de fer front a seriosos problemes que es coven des de fa temps en el si de l’Església: en la pugna entre centralisme i descentralització va optar clarament per aquesta última, concedint més autonomia als sínodes episcopals; va actuar també amb fermesa –després d’alguns dubtes inicials– davant els casos d’abusos i pederàstia, que tant mal han fet a l’Església; va ser més ambigu en la defensa dels drets de la comunitat LGTBI, sense arribar a permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe però sense jutjar-los tampoc negativament. I es va limitar a fer gestos, com el nomenament d’una dona com a governadora de l’Estat Vaticà sense arribar a permetre-li el sacerdoci, igual que tampoc ha tocat el celibat sacerdotal.

Notícies relacionades

La vida perdurable

El llibre esgotat per Sant Jordi

Són aquestes unes qüestions que queden per al pròxim o els pròxims papes, perquè el Vaticà no funciona amb el criteri dels quatre anys que duren les nostres legislatures, que és quan cal passar comptes. El Vaticà sap que les necessitats de l’Església no són les mateixes a l’Àfrica o l’Amèrica Llatina que a Europa, i actua sense presses i amb uns criteris de globalitat i d’eternitat, ja que fa dos mil anys que utilitzen aquesta mateixa fórmula i fins ara no els ha anat gens malament. En qualsevol cas, el rumb futur de l’Església el decidirà el futur conclave, on quatre de cada cinc cardenals amb vot (menors de vuitanta anys) han sigut nomenats per Francesc. No sé què decidiran però crec que el domini italià i europeu de la cúria ha acabat. Ells diran si és o no el començament d’una revolució.

Sobre la seva influència en el món, n’hi ha prou amb saber que, només el 2024, el petit Estat del Vaticà va rebre més de trenta caps d’Estat o de Govern. Cap altre país l’iguala. Aquesta és la influència del Papa i no la de les divisions per les quals preguntava Stalin, que no s’havia assabentat de res.