Literatura
La vida perdurable
Fa dies que volia escriure sobre El loco de Dios en el fin del mundo, el llibre de Javier Cercas que explica la seva peculiar aventura al Vaticà i el viatge que fa en el seguici que acompanya el papa Francesc a Mongòlia. Ara, esclar, és un bon moment. De les dues o tres coses que m’interessen més al món, una és Roma i el Vaticà, i tot el que hi passa. D’altra banda, no sóc gens sospitós de ser amic de Javier Cercas. Ho vaig ser (si més no, conegut i saludat), però amb el pas dels anys ens hem distanciat de tal manera que fins i tot hem mantingut notables, m’atreviria a dir que agres, divergències, en públic i en privat. Em vaig acostar, doncs, a aquesta "novel·la sense ficció" amb l’interès que em desperta l’assumpte i amb el neguit de pensar què n’havia fet Cercas, de la seva experiència vaticana. Diguem-ho d’entrada: aquesta "barreja extravagant de crònica i assaig i biografia i autobiografia" és una peça magnífica. No s’allunya de l’estil habitual de Cercas, que consisteix, per dir-ho en poques paraules, a fer servir una idea d’ell mateix, ficcionada, però real, tangible, per situar-se, ell mateix, en una acció que, sigui quina sigui l’excusa, esdevé "una recerca, una mena de thriller, una persecució". Tota la faramalla de la prosa, amb recurrències i girs concèntrics, amb explícita i repetida formulació de l’objectiu final, prova d’obtenir una resposta definitiva que, de fet, ni ho és ni ho deixa de ser.
En aquest cas, l’acostament al papa Francesc tracta "sobre un boig que persegueix un boig fins a la fi del món per preguntar-li sobre la resurrecció de la carn i la vida eterna". El boig, per descomptat, és ell. I l’altre boig, Jorge Bergoglio, que va triar dir-se Francesc en homenatge al "poverello" d’Assís, aquell que parlava d’ell mateix com "el boig de Déu". Cercas escriu que "posar-se un nom no es només posar-se un nom; és enviar un missatge". Això ho ha explicat amb saviesa Antoni Puigverd arran de la mort del Sant Pare, en un article que es titula justament "Francesc". En les novel·les "sense ficció" de Cercas sempre hi ha personatges secundaris que ajuden al desenvolupament de la trama. Aquí, un tal Lorenzo Fazzini, responsable de l’editorial vaticana i, entre d’altres, Gianfranco Ravasi, del Dicasteri de la Comunicació. I, per descomptat, la seva mare, que viu pendent de saber si és cert que després de la mort hi ha una altra vida. De fet, aquest és el moll de l’os del llibre. Un ateu angoixat pel buit de l’existència que es planteja "i si fos veritat?". I els creients, representats pel cardenal Gianfranco Ravasi, angoixats també, tot i la fe, o a causa de la fe, pel plantejament contrari. "I si no ho fos?".
En un espetec final, com en moltes de les altres obres de Cercas, l’escena memorable en què l’escriptor ensenya a la mare la gravació de la conversa que ha mantingut amb el papa Francesc ens assegura que "amb tota seguretat" hi ha una vida perdurable. Aquest viatge literari entre el dubte i la certesa s’acaba així. Entre la certesa i el dubte.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
