De Roncalli a Bergoglio

A l’Església sempre hi ha hagut tendències. Simplificant, l’elecció el 1958 del cardenal Roncalli (Joan XXIII) va suposar l’intent d’una Església molt immobilista (Pius XI i Pius XII) en obrir-se al món amb el concili i no quedar atrapada en el passat. I el papa Montini, Pau VI, va seguir aquesta línia. Però, a la seva mort (1978), l’escola cardenalícia va témer que l’obertura hagués anat massa lluny. Calia frenar. I aquesta voluntat va dominar el llarg papat de Wojtyla (1978-2005), que tenia una gran autoritat moral per haver defensat l’Església (i la llibertat) davant el règim comunista de Polònia. I l’alemany Ratzinger, Benet XVI, va seguir la mateixa inclinació, però no va poder superar les tensions internes i va acabar renunciant.

Aquests canvis de pontífexs van tenir moltes conseqüències. El papa anterior a Joan XXIII, Pius XII, al costat del cardenal Pla i Deniel, va beneir la guerra de Franco com una croada. El pare Evangelista Vilanova, monjo de Montserrat i historiador, em va recordar que Montini va nomenar cardenal el 1961 a Tarancón, després el va fer arquebisbe de Madrid, va ser president de la Conferència Episcopal fins a 1981 i va tenir un destacat paper en la Transició. Recordem la reacció ultra: "Tarancón al paredón". Però després es va produir un fenomen invers, quan Wojtyla va nomenar cardenal i arquebisbe de Madrid Antonio Rouco Varela, que va ser dotze anys president de la Conferència Episcopal i va encoratjar la involució conservadora de l’Església que, en part, va coincidir amb l’aznarisme. Tres papes, tres cardenals i tres impactes molt diferents.

Tornem al món. El 2013, l’elecció de Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires, va ser una gran sorpresa. El primer papa no europeu, el primer jesuïta i que, a més, havia de conviure amb Benet XVI. Bergoglio va voler reconnectar amb el Roncalli de 1958. Va triar el nom de Francesc (del d’Assís), conegut pel seu amor als pobres i els oblidats, que avui són moltes vegades els immigrants que fugen de la misèria i no sempre són ben acollits. També va voler auscultar l’Església després dels greus escàndols de corrupció i abusos sexuals.

Aquest camí va enervar no només l’Església més conservadora sinó també els reticents a la immigració. Casualitat, l’última audiència de Francesc va ser per al vicepresident Vance, quan Trump –que assistirà ufà al funeral– vol expulsar 13 milions d’emigrants. Però davant la severitat dels seus antecessors, la clau de Bergoglio va ser la humilitat (no va voler viure al palau vaticà) i l’empatia que li va permetre llançar missatges senzills: ¿qui soc jo per jutjar algú d’una sexualitat no convencional? També la seva comprensió amb els divorciats, o tornats a casar, que no volen abandonar l’Església. I fins i tot la seva crida a conservar el planeta, que connecta amb una inquietud molt actual. I la seva obertura l’altre món, on va elegir molts cardenals.

Notícies relacionades

Un Sant Jordi multitudinari

La vora de la realitat

Bergoglio ha aixecat moltes crítiques –i fins i tot conspiracions– dels cardenals més conservadors i dels enemics de la immigració, però tampoc ha acontentat els que volen un revisionisme total. Ell prioritzava la proximitat. El cardenal Argüello, president de la Conferència Episcopal, diu que ha "descol·locat" els "progressistes". Potser, també, molts bisbes, als quals va recriminar la seva tímida reacció als abusos sexuals a menors.

El que és segur és que era més Roncalli que Wojtyla. ¿Qui el succeirà? És absurd discutir noms, perquè els candidats de veritat sorgiran després de les congregacions de cardenals que es reuniran abans del conclave. És difícil que surti un altre Wojtyla, perquè Francesc ha nomenat 108 dels 133 cardenals electors. Però un cisma podria ser fatal i tampoc optaran per algú que atiï les querelles dels últims anys. Així doncs, un franciscà. Però temperat.