La vora de la realitat

Vivim a la vora de la mort i morim a la vora de la vida. Tot, al llarg de l’existència, va de vores. Estic pensant en aquesta família que va morir a Nova York quan l’helicòpter des del qual observaven, suposo que meravellats, Manhattan, es va precipitar a les aigües del Hudson. S’ha publicat una foto dels pares i els fills feta uns minuts abans de ficar-se a l’autogir. Se’ls veu feliços davant l’aventura que estan a punt d’emprendre. Ignoren que es troben a la vora de la mort, o a la vora mateixa de la vida, que ve a ser el mateix.

La vora és el lloc on una cosa acaba i, alhora, on alguna cosa comença. Evoca una idea que va més enllà del simple límit. És un espai actiu, de fricció, de vegades de transformació. Es tracta d’una línia que separa en la mateixa mesura en què connecta. Amb freqüència al·ludeix també a situacions d’inestabilitat, com quan es diu d’algú que es troba "a la vora de la bogeria" o "de fer un disbarat". A mi m’agrada la vora de la vigília: aquest punt on la raó s’afluixa i comença el deliri. Sol ser molt fugaç, però es pot prolongar a base d’entrenament. No és estrany que en aquesta vora sorgeixin les millors idees per a un conte o per a una recepta de cuina.

Notícies relacionades

Un Sant Jordi multitudinari

Un papa ‘woke’

Una altra vora interessant: el del llenguatge. Ho observem en els nens que pronuncien les seves primeres frases atenint-se al seu sentit literal perquè no dominen encara l’ordre simbòlic. Recordo haver sentit, de petit, que un cosí del meu pare tenia "una llengua molt afilada". M’obsessionava aquella llengua dins la seva boca. Imaginava l’home escopint sang tota l’estona, perquè com no havia de fer-se talls a la part interior dels llavis i de les galtes amb aquella espècie de ganivet.

La vora, com l’infern, no és un lloc físic, sinó un estat mental. És un llindar, un tall, una esquerda que dona a l’abisme. Observin aquest cec que està a punt de deixar la vorera per endinsar-se a l’interior de la calçada pel lloc equivocat. Imaginin-s’ho. ¿No adverteixen en aquesta peripècia narrativa una cosa que va més enllà de la realitat física? ¿On trobar la vora (o les vores) de la realitat.