A contrallum
¿I els dels peus?
M’agafen atacs d’ordre quan veig al telenotícies que Gene Hackman, per exemple, va morir envoltat de rates en una casa plena d’escombraries. Això no pot ser, em dic, col·locant els bolígrafs per colors, per mides, per temps d’ús... El cas és fabricar-me la il·lusió que cada cosa és al seu lloc. Quan fa molt de temps que no em miro les mans, les col·loco amb urgència davant els ulls per veure si els dits segueixen al seu lloc. Al deixar d’observar-los, canvien de lloc. És tan gros el desordre del món, dirigit per homínids com Trump, que corro a la cuina i col·loco els ganivets amb el tall del mateix costat. La cuina tendeix al caos per tot el que té de ferreteria.
En fi.
Mentre m’escarrasso a sortir del marasme, penso en l’ordre mental. Potser organitzo els objectes perquè soc incapaç d’organitzar els pensaments. ¿A què he de donar prioritat? Ara soc al dormitori i acabo d’obrir l’armari encastat. Les camises apareixen barrejades amb els pantalons. No pot ser, penso: les camises han d’anar amb les camises i els pantalons amb els pantalons.
Observo que em falten penjadors (n’hi ha d’uns quants que en pengen tres o quatre peces). Acabaré devorat per les rates o deportat per Trump. ¿Podria expulsar-me d’Espanya Trump? Potser sí. Potser acaba en una presó d’El Salvador amb el cap rapat.
M’agafa un atac de pànic que em costa Déu i ajut sobreposar-me’n. Trec els mitjons, esbarriats al calaix com els cucs en un podrimener, i els doblo per parelles. A aquest l’anomeno Gene i a aquest altre Hackman. Gene i Hackman, Gene i Hackman, Gene i Hackman... Amb aquesta lletania se’m va apaivagant en l’esperit. Comprenc que l’ordre físic precedeix el mental perquè el metaforitza. Després de redistribuir tota la casa, em fico al llit més tranquil. M’hi estic en posició fetal, amb els ulls tancats, més o menys en pau amb mi mateix. Llavors, se’m planteja de nou el dubte dels dits de les mans, així que em toco els de l’esquerra amb els de la dreta i els de la dreta amb els de l’esquerra i no em sembla pas que hi hagi gens d’anormal.
¿I els dels peus, però?
