Francesc: de Religió i religió

Els europeus no creients se solen aproximar al fenomen religiós amb desconfiança i cert menyspreu. A Jerusalem hi vaig aprendre a mirar d’una altra manera el fenomen religiós, a distingir entre la Religió i la religió, entre l’estructura de poder i control social i el fet religiós que regeix grans parcel·les de la vida de qui té fe. Moltes de les coses dolentes que passen en Jerusalem estan vinculades, encara que sigui de manera obliqua, a la religió, però també moltes de les bones, sobretot en el dia a dia de persones que comparteixen fe, tot i que no credo. Sovint, la creença en Déu uneix el que les ideologies polítiques (moltes vegades basades en la religió) separen.

La mort d’un papa dona peu a fer que s’expressin les diverses manifestacions de la religiositat. Existeix la pompa i la pompa del moment, la fascinació pel ritual. És quan l’Església exposa, en tota la seva esplendor i a consciència, el pòsit de segles de tradició transmesa amb cura i desplegada amb meticulositat. El simbolisme s’alça com un valor sublim, inabastable per a les institucions terrenals, com nadons que balbotegen davant el pes i el poder de la gravitas i l’auctoritas d’una institució inalterable en el temps.

Hi ha la faceta del poder, vinculada també al simbolisme, en aquest cas el de la fumata blanca o negra. El conclave que elegirà el nou papa és la quinta essència de les intrigues i els jocs de poder, dels sospirs a mitjanit, dels jocs d’interessos, de les ambicions confessades o reprimides, de les zones d’ambigüitat en què floreix la política. El poder s’exerceix així, al Vaticà i a la Casa Blanca; la diferència és que el conclave no amaga el simbolisme sota passatgeres modes tecnològiques, socials o de governança. És com sempre ha sigut i com continua sent. En essència, tota la transcendentalitat de la vida es resumeix en si al final del dia hi ha fumata blanca o fumata negra.

I existeix la faceta espiritual, la de la fe dels milers de persones que, el dia en què mor el papa, se senten òrfenes i, el dia en què s’elegeix un nou pontífex, viuen un nou renéixer. Els creients solen ser tractats com a figurants, i la seva fe, com a attrezzo. Apareixen en forma de multituds a la plaça de Sant Pere, com a testimonis en reportatges de color, com a crèduls, en alguns casos com a fanàtics. Des del balcó còmode de l’escepticisme, no costa gaire mirar la fe aliena; entendre el seu pes íntim, encara menys. És senzill caure en la temptació del menyspreu, almenys l’intel·lectual: fans del papa, groupies de Déu.

Notícies relacionades

El dia en què una dona sigui papa

¿I els dels peus?

Em fa l’efecte que Francesc ha sigut, en essència, el Papa d’aquests creients corrents. No va ser un Pontífex d’esquerres, ni un comunista, com el va intentar desqualificar Javier Milei. Va jugar a fons la carta del simbolisme i es va saber espavilar als passadissos del poder, com no pot ser de cap altra manera, però va fer l’efecte de sentir-se més còmode en el terreny de la religió que en el de la Religió, conscient que la fe és una expressió d’humanitat.

Ara que s’ha mort, n’hi ha que miren d’apoderar-se del seu llegat. La política devora símbols sense pair: oneja banderes alienes, colonitza causes i clausura el matís, just l’oposat de la que simbolitza l’Església quan practica el joc del poder terrenal. Francesc, com tot papa, és més complex que una piulada d’un líder d’esquerres o que un condol hipòcrita d’un dirigent d’extrema dreta. El poder d’un pontífex pertany més al terreny simbòlic que al real, i és aquí on hi ha justament la seva força: és un relat sustentat en la fe. El de Francesc, arrelat en el sentit més humil del fenomen religiós. Aquí és on poden trobar terrenys comuns en el seu llegat tant els creients que avui el ploren com els no creients que, a l’hora de la seva mort, el respecten i l’honren.