Una sensació vellíssima

Sabem perfectament què és ser derrotat per una cosa que ni tan sols hem començat a fer. Aquest tedi, aquest desinterès, aquest desànim previ es porta potser a la sang, s’hi neix. Tot just ets un nen ja dius pfff, o fas petar la llengua, o vas deixant anar nos a cada moment, com raquetades a l’aire. Ens pot semblar que aquest enuig que precedeix tantíssimes obligacions o comeses representa un malestar profundament contemporani. I ho és. Al seu dia es va batejar com burnout o esgotament professional. Neix de l’estrès i l’ansietat, i té com a conseqüència un desgast físic i emocional que sovint fa que estiguis exhaust fins i tot abans de començar la jornada laboral, no quan vas per la meitat o quan l’acabes. Aquesta sensació, però, és vellíssima.

Encara no necessites formar part del mercat laboral, ni estar estressat, ni alienat per un estil de vida que no concedeix descans, ni per la velocitat del món, o per la immediatesa, perquè se’t faci costeruda la idea –la sola idea– d’afrontar segons quines tasques. Es pot tractar simplement de buidar el rentaplats, regar les plantes, llegir El libro del buen amor per a un examen, sortir a comprar el sopar perquè la nevera és buida, netejar el cotxe per dins, fer el canvi d’armari, anar a un casament...

Notícies relacionades

El dia en què una dona sigui papa

¿I els dels peus?

No tenir ganes de res va més enllà de la feina amb què tires endavant cada mes. Ho va ser sempre. Hi ha una etapa de la vida en què fins i tot no tenir res a fer, o no saber què fer –una cosa que en un altre moment fins i tot constituirà un ideal– es torna insuportable. Passen aquestes coses: si tens molt a fer, malament, i si no tens res a fer, malament també. Aquest esgotament que produeixen algunes feines abans de començar-les dona la mesura de com és de difícil començar, per tal com implica passar de la quietud al moviment continu. És normal que et rondin les vacil·lacions, com aquells cotxes que a partir d’una edat només arrencaven a la quarta, i de vegades s’havien d’empènyer i tot. Com és, doncs, si no, que es diu que "el que costa és començar" o "el que costa és posar-s’hi". O per què havia de tenir un efecte demolidor el fet de pensar, quan el diumenge encara va per la meitat, que "demà és dilluns".

No t’agafa per sorpresa el que ve després de començar: molta càrrega de treball, desajust entre el que has de fer i el temps de què disposes, pèrdua de control d’algunes situacions, tasques insatisfactòries, sensació que totes les teves expectatives s’han incomplert, desconnexió cap a alguns companys, sospita que ets tractat injustament pels caps, insatisfacció salarial... Per no parlar que quan per fi acabes, i endreces, i t’acomiades, i t’allunyes, continues encara disponible. Començar deixa de ser estimulant a partir del moment que se sotmet a l’engranatge de la repetició, capaç de triturar-te. Cada dia les mateixes enutjoses pautes. Tan bon punt te’n vas al llit –per què ens hem d’esperar a llevar-nos–, t’ensorres just quan la memòria recorda el que encara ha de venir. Només t’estimula la possibilitat de començar, però de zero.