Colls d’ampolla elèctrics
Espanya i Catalunya caminen des de fa temps cap a un model de consum energètic més net i sostenible. És una transformació realment profunda, pràcticament una revolució. La necessitat de pal·liar tant com sigui possible la crisi climàtica ens obliga a continuar treballant en aquesta direcció. En el centre d’aquesta gran transformació es troba la substitució de les energies basades en combustibles fòssils –és a dir, carbó, petroli i gas natural– per energies derivades de fonts renovables i que no generin emissions d’efecte hivernacle. L’objectiu és que no només els ciutadans i les famílies utilitzin energia neta, sinó que ho facin també la indústria i la resta de sectors de la nostra economia. Ens trobem davant un repte majúscul.
Es tracta, d’una banda, de ser capaços de produir energies renovables a gran escala, un objectiu per al qual encara queda molt per recórrer, singularment a Catalunya, on és imprescindible una àmplia i decidida accelerada. Com s’explica des del Col·legi d’Enginyers Industrials, Catalunya va endarrerida i no pot continuar demorant l’increment de la producció i les xarxes de distribució. La construcció de grans xarxes d’interconnexió –com les demonitzades MAT– no és només una alternativa a la generació local a canvi d’importar-la, sinó un imperatiu per aconseguir un sistema elèctric eficient. No obstant això, massa sovint es posen traves, amb arguments ecologistes de baix vol, tant a l’ampliació de la capacitat de generació com a la construcció de les infraestructures necessàries per portar fins a Catalunya i distribuir-hi l’energia que necessita.
Estem obligats a redissenyar i ampliar les xarxes de distribució energètica. El futur passa per una estructura menys vertical i molt més espessa i horitzontal, ja que el mapa de la producció passarà a estar monopolitzat per grans centrals i estarà complementat per una diversitat d’instal·lacions de menor mida, sobretot si es manté el calendari de tancament de les centrals nuclears. Estem parlant, per exemple, de petits parcs fotovoltaics situats a l’ample i llarg del territori. El mapa el componen avui dos tipus de xarxes. La primera és la xarxa de transport, les autopistes que trasllada gran quantitat d’energia a molt alta tensió, operada per Red Eléctrica i que neix de les grans centrals de producció. Després està la xarxa de distribució, les carreteres de mitjana o baixa tensió, que fan que l’electricitat arribi fins als consumidors finals. Diverses empreses, com Endesa i Iberdrola, s’encarreguen d’operar aquestes línies. Els dos tipus de xarxes hauran d’adoptar un disseny diferent, a més de tenir molts més quilòmetres d’esteses, ja que el context és (i hauria de ser-ho encara més si el canvi de model energètic progressa per on hauria) de creixement de la demanda elèctrica.
Tot aquest procés de transformació passa per mobilitzar grans inversions i recursos, per compassar els canvis paral·lels a la producció i a la distribució, ja que una i una altra són interdependents, i per la decisió política necessària per no escanyar, per reticències de curt abast, l’accés al consum d’energia necessari no només únicament per complir els compromisos amb el medi ambient sinó per garantir la competitivitat del teixit econòmic del país.
