2
Es llegeix en minuts
L’embolic de l’Esperit Sant

Ariel Schalit / Associated Press

El 5 d’octubre del 2016, el papa Francesc va beneir la meva filla petita Carmina, nascuda a finals d’agost d’aquell any, en l’audiència general matutina que se celebra al Vaticà. Impossible no oblidar aquell moment, que va ser possible gràcies a l’organització i invitació de la meva apreciada amiga Sor Lucía Caram, lideressa del projecte Invulnerables contra la pobresa infantil, en què també van participar representants de la Fundació La Caixa, de la Fundació Rosa Oriol de Tous i del FC Barcelona. "Continuï armant embolics", va confessar posteriorment Lucía que li havia dit Francesc. Així ho ha fet la benedictina, original de Tucumán, des del convent Santa Clara de Manresa. El seu últim "embolic", impulsat pel Sant Pare: els seus esforços humanitaris a Ucraïna. Des de l’inici de la invasió ha creat més de trenta corredors. Des d’evacuar i salvar la vida de persones en les primeres setmanes de la guerra fins a portar material sanitari i menjar al front.

Lucía, que armarà embolics fins que el cos li digui prou, representa millor que ningú al nostre país la força apostòlica que ha mogut el papa Francesc i que es pot resumir en una paraula: misericòrdia. Una manera d’actuar que només es pot entendre si es coneix i s’ha viscut de prop la realitat del seu país d’origen. Els que vam viure a l’Argentina a principis de segle, enmig d’una crisi econòmica atroç, sempre recordarem els aprenentatges d’aquella època. El poble argentí, la seva solidaritat amb els més necessitats, va ser per sobre de la mesquinesa demostrada per la classe política (tret d’honroses excepcions) i d’una manera corrupta d’entendre els negocis i l’intervencionisme de l’economia sota el paraigua d’una ideologia inclassificable, el peronisme, de la qual van beure personatges nefastos de tota índole i radicalment diferents. Serveixin d’exemple Carlos Menem i Cristina Fernández de Kirchner.

Notícies relacionades

De la mateixa manera que Karol Wojtyla (Joan Pau II), només se’l podia entendre des de la seva procedència polonesa i carisma en el període de la guerra freda i a Joseph Ratzinger (Benet XVI) per ser alemany i el seu excepcional talent intel·lectual, a Jorge Mario Bergoglio cal valorar-ho per la seva profunda argentinitat i el seu neguit davant del país que veia com, cada ics anys, s’autodestruïa. Jutjar el Papa des de clixés ideològics i prejudicis morals és una pèrdua temps, tant com identificar què significa ser conservador o progressista, termes que han evolucionat –i molt– al llarg de la història. La lectura de l’últim llibre de Javier Cercas sobre ell, El loco de Dios en el fin del mundo, serveix per entendre més Francesc, més enllà dels ismes i el que representa avui el Vaticà.

D’aquí un mes, l’Església catòlica tindrà un nou líder espiritual. El seu paper continuarà sent rellevant enmig de les amenaces que assetgen al planeta i la humanitat. El circ mediàtic preconclave, exacerbat per les xarxes socials, ja està en plena efervescència. Els potencials papables estan sent desgranats per veure qui té més opcions. Però, surti qui surti, sempre es podrà dir: l’Esperit Sant mai s’equivoca. Som-hi.