El que menys m’agrada

Sant Jordi és un dia excitant per a tothom, per als lectors, per als enamorats, per als amants de les tradicions guapes com aquesta, per a les floristeries i, naturalment, per als escriptors que tenen la sort de firmar aquell dia.

No obstant, Sant Jordi té un punt de competició que mai m’ha agradat. Em sobra la llista de llibres més venuts que tothom espera al final del dia. Per als autors suposa certa competència exposar-se públicament a la petició de firma, els uns asseguts al costat dels altres i a l’espera de ser reconeguts. He viscut cues interminables de peticions per a un autor que just l’han establert al costat d’un altre que amb prou feines li presten atenció. Al final, aquell dia és una espècie de termòmetre de popularitat incòmode per a l’escriptor i el seu llibre.

Notícies relacionades

Colls d’ampolla elèctrics

¿De veritat som un país laic?

No dic que no estigui bé saber quins llibres s’han venut més, però em sembla que és mirar només la punta de l’iceberg en un àmbit, el de la cultura, que no hauria de tenir l’èxit de vendes com a representació màxima d’èxit.

Mirin. A Catalunya s’editen anualment al voltant de 40.000 títols, cosa que equival a 100 llibres cada dia, ¡només a Catalunya! Això significa que cada setmana 100 autors publiquen i anhelen tenir un cert nombre de vendes amb el seu llibre que, potser, porta escrivint des de fa anys. A veure, parteixo de la base que qualsevol escriptor que edita un llibre ho fa amb la idea que com més lectors tingui, millor. Doncs bé, anualment, milers se sentiran decebuts per l’escassa repercussió del la seva feina. A la Diada, uns quants afortunats van disfrutar de firmar a les parades, i d’ells, només cinc o sis van sortir als principals mitjans per haver sigut els supervendes del dia. Això és el que menys m’agrada.