¿De veritat som un país laic?

En un acte de Sant Jordi em trobo una de les ments més lúcides que conec, i li comento la meva perplexitat pels tres dies de dol que han decretat el Govern central i el català per la mort del Papa. La seva observació fa pensar: "El postureig del dol oficial és només perquè aquest era el Papa bo. Si s’hagués mort l’anterior no s’haurien atrevit a fer tot aquest paperot". Més enllà que, efectivament, Francesc comptava amb l’admiració de gairebé tot el món, inclosos no creients, i que la seva mort ha causat una lògica, sincera i respectable commoció global, la manera en què la majoria dels nostres polítics han reaccionat a la seva mort s’acosta al ridícul, a més de ser una sobirana insensatesa democràtica. Perquè, perdonin, si vivim en un Estat pretesament aconfessional i a l’article 16 de la Constitució es diu de manera meridianament clara que "cap confessió tindrà caràcter estatal", aleshores ¿per què al Govern li flaquegen les cames quan mor el Sant Pare i declara tres dies oficials de dol? ¿De veritat que un Estat oficialment aconfessional declara un dol per la mort del cap d’un altre Estat confessional? A Catalunya, el Govern català també va sucumbir al grotesc postureig dels tres dies de dol, i alguns consellers van arribar a no anar a alguns actes amb l’excusa barata que havia mort un papa. ¿Però de debò governs d’esquerres modifiquen la seva agenda, suspenen actes i enalteixen amb el seu gest la litúrgia d’una institució, que certament és importantíssima, però que no deixa de ser privada?

El súmmum del desconcert va arribar quan enmig del dol va comparèixer Pedro Sánchez per glossar la figura del Papa i, a continuació, gairebé en la mateixa frase, va anunciar un inquietant pla de rearmament de més de 10.000 milions d’euros. Va ser quan ens vam adonar que els inexplicables tres dies de dol tenien per fi una explicació: el Papa era la tapadora perfecta per colar, amb el mínim dolor mediàtic possible, una desmesurada despesa en armament. El que, per cert, ja no ha pogut tapar ni el Papa en persona ha sigut la vergonyosa compra de 15 milions de bales a un Estat genocida, però aquesta sí que ja és una altra història. En definitiva, el que ha posat a sobre de la taula la mort del Papa és que anem repetint com a lloros que som un Estat laic però que, quan arriba el moment de demostrar-ho, els governs corresponents sembla que tenen sobtats atacs d’amnèsia. Potser perquè l’Església continua tenint un enorme poder que transcendeix fins i tot la mateixa legalitat, com demostra el fet que per no aconseguir no hem ni aconseguit que paguin l’IBI pels seus immobles, com ha de fer qualsevol club privat. El papa Francesc ha sigut un líder espiritual admirable i valent en la seva defensa dels més marginats i dels immigrants, i potser això, com deia el meu amic, ha sigut l’excusa perfecta per al postureig (i el trilerisme) polític. No obstant, reconèixer els seus mèrits no pot convertir-se en una coartada per donar a l’Església, una vegada més, un protagonisme que supera qualsevol límit legal.

Temes:

Govern Pedro Sánchez IBI

Inicia sessió 0 Comentaris