La munició de Pedro Sánchez
Un rastre de mutacions peculiars ja configura la biografia política de Pedro Sánchez. Ha deixat la Guàrdia Civil sense bales i canvia d’armilla per satisfer Yolanda Díaz. D’això parla la ciutadania al cafè de mitjan matí, ja a punt de presentar, amb enuig, la declaració de renda. Un any després del seu retir espiritual d’uns dies per tornar amb ímpetu democratitzador, el president del govern segueix igual, en un joc d’ombres amb Ábalos, Puigdemont, Trump i Jinping en el paper d’amfitrió benefactor.
Des de l’instant en què, obligat per la realitat, Sánchez es va pronunciar a favor del 2% en defensa, la pulsió antiatlantista dels seus socis comunistes –després de Lenin, Putin– ha donat un altre gir a la seva estela de líder. Yolanda Díaz estava disposada a negociar. En fi: seguir amb les seva tasca vicepresidencial hercúlia fent callar el rebrot anti OTAN a canvi de deixar sense bales la Guàrdia Civil, perquè havien de ser subministrades en virtut d’un contracte ja signat amb empreses israelianes.
Quan tinguem, si és el cas, el balanç final de les compres a Israel pot passar que, proporcionalment, Espanya sigui un dels millors clients de la seva indústria armamentística. Als vells manuals de moral, casos així es definien com a hipocresia de les nacions. És tot el que el sanchisme i els seus aliats havien d’esborrar del mapa. Conseqüentment, Marlaska i la fidel María Jesús Montero segueixen als seus ministeris.
És possible que Sánchez s’hagi inspirat en el cèlebre gir del PSOE quan amb Felipe González va passar de l’"OTAN, d’entrada no" a demanar el "sí" al referèndum d’ingrés a l’Aliança Atlàntica. Són efectes de joc de miralls perquè el gir felipista va representar el ple retorn d’Espanya a la comunitat internacional, per la porta gran, mentre que Pedro Sánchez s’està quedant aïllat, amb els socis de govern en armes i un panorama europeu que l’ubica a la perifèria. La desimboltura del seu pas quan arriba al Consell Europeu ha perdut llustre i gràcia. A Espanya, el contrast entre la fatiga generalitzada i l’excitació del periodisme és propi de la vigília d’un canvi.
És el diagnòstic del socialista Emiliano García-Page –president de Castella-la Manxa– en parlar de la bunquerització de Sánchez, l’etapa búnquer. García-Page, polític de frases tan substancioses com esmolades, també ha fet referència a una opció que les giragonses de Sánchez per mantenir-se al poder fan impracticable: els grans acords entre PSOE i PP.
És García-Page un míssil extraviat o representa una alternativa a Sánchez? La possibilitat d’acords d’altura entre el PSOE i el PP és present com a desig a totes les enquestes, encara que els enquestats sàpiguen que amb Sumar i Vox pel mig aquesta és una via il·lusòria. Els extrems es toquen. Però si es tracta de desfer-se dels extrems, Sánchez no hi és ni se l’espera. És la circumstància d’haver-se instal·lat en un búnquer. Ja ningú passeja conversant pels jardins de la Moncloa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
