Polarització o consensos

Davant la creació de consensos que va fer possible la construcció i consolidació del sistema democràtic a Espanya, en les últimes dècades ha anat creixent la polarització política, igual com ha passat a molts països, sent els EUA el principal exponent. La crisi econòmica del 2008, l’aparició de nous partits situats en els extrems de l’eix ideològic o el procés sobiranista a Catalunya han intensificat les divisions entorn de les fractures clàssiques de la política espanyola, la divisió esquerra-dreta i la divisió centre-perifèria, un fenomen que s’ha vist agreujat per l’aparició de nous temes a l’agenda política com les polítiques de gènere, la memòria històrica o la immigració, el debat de la qual ha resultat ser altament divisiu.

Les posicions dels partits s’han exacerbat, els votants han tendit a alinear-se en pols ideològics i les posicions centristes han anat decreixent tal com mostren les enquestes de CIS. També s’ha observat un augment de la polarització afectiva, el que significa que simpatitzants dels diferents partits no només discrepen de les polítiques concretes sinó que expressen desconfiança, animadversió i hostilitat envers els votants. Però no queda clar fins a quin punt aquest és un fenomen majoritari, impulsat i magnificat per l’ús de les xarxes socials com a instrument d’agitació i les narratives d’amic-enemic, del nosaltres contra ells, reforçades tant des de partits com des d’alguns mitjans de comunicació.

Just el contrari és el que apunta l’enquesta que publiquem avui elaborada pel centre d’estudis d’opinió Cluster 17, que segmenta la societat en grups segons la seva identificació amb els seus valors al voltant dels grans temes que divideixen ideològicament la ciutadania. Aquest sondeig revela que una àmplia majoria dels espanyols, el 69%, considera que en l’actual context global, el PP i el PSOE haurien d’arribar a acords, mentre que només una quarta part dels ciutadans opinen el contrari. Si s’analitza per partits el suport a aquest tipus de pactes és molt majoritari entre els electors del PSOE (83%) i els del PP (81%) però també entre els de Sumar (71%) i els d’alguns dels partits que van investir Pedro Sánchez com a president com ara el PNB (82%), ERC (72%) i en grau més baix Junts per Catalunya (57%) i el BNG (53%).

Per tant, es dedueix que l’estratègia polaritzadora que estiguin portant a terme la major part dels partits i que contribueix a reforçar la crispació social no s’ajusta a les preferències de la major part de l’electorat, que aposta per la col·laboració entre el PSOE i el PP. Farien bé els partits, tots, en prendre nota del que volen els seus electors i començar a pensar més en els interessos generals que en els seus particulars. Si bé és cert que els imprescindibles acords entre socialistes i populars representarien a prop del 65% dels electors, no s’ha d’oblidar que Espanya és molt plural i que perquè es pugui parlar de consens no només cal incorporar als acords aquests partits sinó el màxim de formacions de l’arc parlamentari. Altrament no serien decisions de consens sinó decisions majoritàries.