Religió, ¿de dretes o d’esquerres?

Segons la Constitució, Espanya és un Estat aconfessional, però la seva cultura no ho és. Agradi o no, el nostre país té tradició judeocristiana i tampoc som laics. Al marge d’això, però, aquests dies ha sigut habitual traslladar el debat religiós al polític. És a dir, que en aquesta disputa de laics, ateus o creients hi cap un espai més de polarització per vincular la religió a una única ideologia.

En aquesta confrontació hi surt sempre a col·lació la Guerra Civil. "La defensa de l’Església sempre ha sigut nostra", deia un tertulià de dretes. I el que caldria preguntar és quina Església defensa ell, amb quina s’identifica més, amb quina etapa històrica i amb quin missatge. Es parla molt durant la República de la crema de convents, però aquella onada d’anticlericalisme va esclatar el 1931, cinc anys abans de la victòria del Front Popular. No es parla tant, en canvi, de la repressió dels capellans rojos i les monges roges durant la Guerra Civil per part del bàndol franquista. Molts d’ells, no estan d’acord amb la nova doctrina que imposava el franquisme, van rebre mort, presó o exili, o també sancions canòniques o excomunions. Per descomptat, amb els còmplices dins d’una Església que ja no reconeixien, carregada de traïdors. Els professors que investiguen aquesta etapa troben que els arxius d’aquests casos estan tancats i barrats, amb capes de silenci. I tot plegat perquè, és clar, els vencedors són els que expliquen la història i aquesta etapa no interessava que se sabés. Altres dissidents van ser protagonistes sota la dictadura, quan hi va haver 800 sacerdots que van renunciar al seu salari per treballar amb els obrers i jornalers marginats durant el tardofranquisme.

Notícies relacionades

Síndrome post Sant Jordi

La munició de Pedro Sánchez

Per això, davant els mea culpa, més d’un hauria d’aclarir quina Església és la seva i quin missatge defensa. Perquè aquests dies, si una cosa ha quedat clara, és que dins de la ultradreta n’hi ha uns quants que han brindat amb la mort del Papa. Inclosa part d’una cúria que, sense pudor, mesos enrere volia que es morís en directes de YouTube. Per no parlar dels comentaris a les xarxes socials dient que Francesc era el mateix Anticrist, i que venien sobre ell teories conspiradores que qüestionaven la seva legitimitat.

Són els mateixos a qui irritava l’anticlericalisme del Papa o el nou paper de les dones. Són els mateixos que estaven molestos amb els seus missatges a favor dels immigrants o quan parlava amb els cristians de Gaza, que no podien anar a missa sota els atacs d’Israel. A veure si aprenen, una vegada per totes, que ni l’himne, ni la bandera, ni la religió són el seu patrimoni. I que llegeixin més l’Evangeli i el missatge de Jesús, fins que arribin a descobrir que no prediquen de cap manera amb l’exemple.