Síndrome post Sant Jordi
La Rambla con paradas de libros y rosas por Sant Jordi y las obras en el lado del Gòtic.
Es parla molt que el dia de Sant Jordi és el dia favorit dels escriptors –i de molts d’altres–, però gairebé no es parla gens del que podríem anomenar síndrome post Sant Jordi i que afecta, aquesta sí, els que dediquem la vida a ajuntar paraules i buscar lectors per enlluernar-nos amb elles. En els dies posteriors al magnífic dia del llibre que hem viscut aquest any constato que molts dels meus col·legues ja no estan eufòrics sinó que es confessen cansats, confosos o emprenyats. Cansats, perquè el dia de Sant Jordi és físicament exigent per als que han d’anar d’un estand a un altre en un temps rècord, esquivant riuades de gent, per irremissiblement arribar tard a tot arreu. Alguns dels meus amics aplegalletres es queixaven de mal de peus, de turmells inflats o fins i tot de l’aparició d’un parell de galindons. Quin record que tindran del millor dia de l’any.
Això de la confusió és més complex i té una deriva existencial. Cada vegada són més els veritables escriptors que es qüestionen l’autèntic sentit de firmar al costat de Rodríguez Zapatero o de Cristina Pedroche o qualsevol altre famós d’aquests que convoquen hordes de mitòmans (i no de lectors). Potser és un estratagema per desmoralitzar autors autèntics: obligar-los a passar una hora sencera contemplant les llargues cues que esperen davant famosos que no han escrit mai un llibre mentre ells, que porten 30 anys d’ofici, firmen un o dos exemplars a tot estirar. Potser caldria delimitar una zona per a famosos i una altra per a autors de veritat. Una per a la mitomania i una altra per a la literatura.
Parlant de veterans. Fa anys vaig sentir dos magnífics escriptors queixar-se amargament sobre l’actual model de Sant Jordi. Ells recordaven les autèntiques jornades de celebració del llibre, quan els estands de les llibreries només s’instal·laven a la Rambla, sense famosos, només autors com ells i autèntics lectors. Semblaven abuelos Cebolleta, però una mica de raó sí que en tenien. Abans que Sant Jordi es convertís en un fenomen de masses, era més entranyable i potser més honest. Però gràcies al fet que Sant Jordi és el que és (és a dir, una bogeria) n’hi ha que poden viure d’això la resta de l’any.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
