Sobirania sanitària europea

En aquest nou context global, la Unió Europea ha vist com es posa en entredit el seu model sanitari basat en la interdependència i la globalització. La pandèmia de covid-19 va actuar com un accelerador que va evidenciar, de manera dramàtica, els punts febles del sistema: escassetat de mascaretes, respiradors, equips de protecció individual i, sobretot, una alarmant dependència de tercers països per al proveïment de principis actius i tecnologies mèdiques. La Comissió Europea estima que més del 80% d’aquests principis actius s’importen des de l’Índia o la Xina. Tot i que alguns països han impulsat mesures per reindustrialitzar part de la cadena de valor sanitària, els avenços són encara insuficients i molt dispars entre territoris.

En aquest escenari de vulnerabilitat i urgència, s’imposa la necessitat de construir un model sanitari més resilient i autònom. Enfortir la sobirania sanitària europea no implica trencar amb la cooperació internacional, sinó equilibrar les dependències externes amb capacitats pròpies robustes. Això passa per escurçar les cadenes de subministrament, augmentar la inversió en tecnologies estratègiques com la intel·ligència artificial o la ciberseguretat, i per integrar millor els sistemes sanitaris europeus a través d’estàndards comuns i interoperabilitat.

Catalunya, i especialment la seva capital, Barcelona, emergeix com un exemple clar de com una regió pot posicionar-se com a motor d’aquesta transformació. L’ecosistema biomèdic català ha evolucionat amb força durant els últims anys, i s’ha convertit en un dels pilars del sector farmacèutic espanyol i una referència creixent pel que fa a l’àmbit europeu. Catalunya concentra el 45,4% de les plantes de producció de medicaments a Espanya, i el 42% del valor de la producció farmacèutica nacional. Empreses com Almirall, Grifols, Esteve, Ferrer o Reig Jofre han desenvolupat estratègies d’expansió internacional, apostant per la innovació, l’especialització terapèutica i la diversificació de mercats.

Barcelona s’ha consolidat com un node estratègic en l’àmbit de la investigació clínica. Espanya ha superat recentment Alemanya i el Regne Unit en nombre d’assajos clínics iniciats, i una part substancial d’aquesta activitat es desenvolupa en hospitals de la capital catalana, que actua com pols d’atracció per a centres d’excel·lència i multinacionals farmacèutiques. La col·laboració publicoprivada, el dinamisme de les start-ups biotecnològiques i el talent disponible han generat un ecosistema integrat que combina investigació, transferència tecnològica i desenvolupament industrial.

Notícies relacionades

Ruiz Tobarra, la jutge que posa llum a la dana

Desunió i incògnites

Aquest dinamisme no oculta desafiaments pendents. Catalunya i Espanya han de continuar apostant per la innovació, el reforç de capacitats industrials i la captació i retenció de talent. Tot i que la inversió pública en R+D ha augmentat en els últims anys, segueix per sota de la mitjana de països com Alemanya, Dinamarca o Suïssa. Persisteixen obstacles en l’adopció àgil de medicaments aprovats, que alenteix l’accés a teràpies innovadores per als pacients fora de l’entorn d’assaig clínic.

Ara bé, aquest repte transcendeix les fronteres regionals o nacionals. Europa en el seu conjunt ha d’avançar cap a una estratègia sanitària comuna que garanteixi la seva autonomia en un món cada vegada més polaritzat. És necessari consolidar una indústria biofarmacèutica europea forta, que combini excel·lència científica, producció pròpia i accés equitatiu a la innovació. Els ecosistemes regionals, com el català, poden i han d’integrar-se en aquesta visió continental com a peces clau de l’engranatge. La salut, avui més que mai, és una qüestió de seguretat estratègica.