Un tros de país

Espanya és un gran país i sé que a alguns els semblarà que aquesta afirmació té un tuf patrioter que detesten. Doncs que diguin el que vulguin perquè jo continuaré escrivint el que penso. I el que penso ho tinc clar. El que passa és que a l’apropiar-se el franquisme del patriotisme i passar-se amb ell diversos pobles, ara tot el que soni a patriota té una aroma sospitosa per a molts... que segons la meva opinió s’equivoquen. Fixin-se en el que hem fet els espanyols des que vivim en llibertat, emparats per una monarquia constitucional i democràtica: hem passat de ser una dictadura a una democràcia, tot i que la seva qualitat sembli deteriorar-se últimament; hem passat de ser un país centralitzat on totes les decisions importants es prenien a El Pardo a ser un dels països més descentralitzats d’Europa, on el Govern central cada dia controla menys pressupost en benefici d’unes comunitats autònomes que, com que no hi ha una divisió clara de competències amb l’Estat, com passa a Alemanya, no paren de demanar cada dia més; hem passat de ser un país que expulsava els seus fills cap a l’emigració, perquè no podia donar-los menjar, a ser un país que rep milers d’emigrants cada any, cosa que ens permet créixer demogràficament malgrat la nostra baixíssima taxa de natalitat i pagar els comptes de la seguretat social; hem passat de ser un país que rebia ajuda internacional, perquè passàvem gana, a ser un país que dedica molts diners a cooperar amb països africans i iberoamericans, que avui ho necessiten; hem passat de ser un país pàmfil i clerical, on per Setmana Santa no es podia cantar, la ràdio posava música clàssica i la televisió només projectava Ben Hur o La Túnica Sagrada, a ser un dels països més oberts i tolerants del món, com bé saben els nostres compatriotes LGTBI. Com hauria dit Alfonso Guerra, a aquest país no l’hauria reconegut ni la mare que el va parir i em fa gràcia pensar que el mateix podria avui dir-se del seu PSOE, tot i que aquí confesso preferir el d’abans. No hi ha cap altre país que hagi canviat tant durant aquesta Transició que van liderar homes com Joan Carles, Adolfo Suárez i Felipe González i que avui menyspreen, per ignorància o mala intenció, polítics que no la van viure.

Notícies relacionades

El PSOE abusa de Sumar

Ruiz Tobarra, la jutge que posa llum a la dana

Salvador de Madariaga va escriure un llibre deliciós on mantenia que els francesos eren gent de reflexió, els anglesos d’acció i els espanyols de passió. Posats a acceptar estereotips, a mi em sembla que a francesos i britànics els sobra xovinisme, estan massa contents amb si mateixos, mentre que els espanyols no tenim autoestima, de manera que els altres tenen de nosaltres molta millor opinió que la que tenim de nosaltres mateixos, com he pogut confirmar en els meus anys de vida diplomàtica. Els nostres col·legues europeus esperen més protagonisme internacional de la que avui és la quarta economia de l’Eurozona. Vam tenir política exterior ambiciosa amb González i amb Aznar però ja no, es va perdre quan Rodríguez Zapatero va ser incapaç de gestionar la crisi financera del 2008, després va arribar la murga del raca-raca català que Rajoy no va saber gestionar, i Sánchez està tan ocupat a no caure de la cadira que amb prou feines li queda temps per a cap altra cosa, malgrat les afirmacions del ministre Albares que Espanya té més influència internacional que mai. El seu deu ser un estrany cas d’autoestima entre nosaltres, tot i que l’Administració Trump no sembli haver-se’n assabentat perquè ha trigat moltíssim a telefonar-nos, no para de fer visites als nostres veïns sense posar els peus a Madrid, i només rep el ministre Cuerpo a Washington per llegir-li la cartilla.

Tot i així, crec que tenim un tros de país del qual podem sentir-nos orgullosos, cosa que no vol dir que tot estigui bé ni que puguem posar-nos a dormir perquè un món millor és possible, com ens ha recordat el papa Francesc. Descansi en pau.