Apagada elèctrica
Assaig d’apocalipsi
Una taca d’oli que es va estenent sense que tinguis a mà un paper assecant, un drap de cuina. Sense que ni tan sols tinguis la capacitat de pensar en el paper o el drap. Sense que sàpigues de quina manera es pot evitar que aquell oli que s’ha escampat arribi a apoderar-se de tot el marbre. Incapaç de fer res, de reaccionar. Només d’observar com l’oli avança. Primer et penses que han saltat els ploms perquè no hi ha connexió a internet. Ho comproves. Veient que no, t’imagines que és un problema de la comunitat, que les obres d’un veí han malmès algun punt de la xarxa. ¿Quina xarxa? No en saps res, d’aquestes coses. Surts al carrer i t’adones que és general. Del barri, penses. S’ha malmès una torre elèctrica, tot i que tampoc saps si hi ha torres elèctriques o transformadors a prop ni tampoc com funcionen o com s’espatllen. La primera notícia de l’assaig d’un drama contemporani té la dona una veïna que no pot pujar al seu pis perquè va carregada i és gran. Et diu que no és de la ciutat ni tan sols de Catalunya, sinó que l’apagada és general a la península. "Estic molt espantada", diu. Més endavant, aquella taca d’oli que començava com un petit sotrac domèstic (¿qui se’n recorda ara dels ploms?) es converteix cada vegada més en un delirant història europea. "És tot Europa", diuen alguns. No ho pots saber del cert perquè les notícies t’arriben a pessigades, però ja ets capaç de començar a imaginar un col·lapse.
Una noia ha d’agafar un tren per anar a l’aeroport i tornar a casa, però ja t’avisen que els trens no van i no sap si els avions s’enlairen. Els carrers són un escenari que no és dantesc perquè resulta que fa un esplèndid dia primaveral, amb sol i ganes de terrassa. Si fos un dia rúfol, d’aquests que conviden a recloure’s, plujós i gris, aleshores l’escenari seria definitivament apocalíptic. A mesura que passen les hores, perceps en l’ambient una sensació de final, d’abatiment, de desconcert. Les botigues tanquen i els xinesos d’un establiment de tot a cent esgoten piles i ràdios que van amb piles. Algú recorda allò del kit de supervivència, però ja és massa tard. Els supermercats han tancat. En una botiga de la cantonada encara hi ha paper higiènic i menjar enllaunat. Al mateix temps, justament en una terrassa, una colla d’executius beuen cerveses "abans no s’escalfin", com si el món no s’enfonsés. No s’enfonsa, de fet (encara no), però l’apagada altera vides i ànims, sense ser capaços d’entendre la magnitud de la tragèdia. La noia que havia de viatjar desisteix de fer-ho perquè s’imagina el caos que hi deu haver a les estacions i als aeroports. De fet, ho comprova de primera mà quan veu una gentada que mira de pujar a uns autobusos que ningú no sap on van. De tant en tant, arriba una notícia escapçada i fugissera, el missatge en una ampolla. No res. "És d’ells", diuen, i ningú no sap qui són, aquests "ells". De cop, comproves que s’acaba la bateria del mòbil i que no tens cap font a prop per revifar-lo. Ara ja està. Estàs sol. No saps què fan els teus. No saps res. Fràgil i indefens, la foscor, sense pietat, s’acosta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
