L’espai central

El periodista Juan Ruiz Sierra firmava diumenge una crònica des de Madrid on plantejava el malestar del PSOE pel comportament de Junts, una vegada que s’hagi aplicat l’amnistia a Carles Puigdemont. El plantejament es basava en dos supòsits: la probable aprovació de l’amnistia per part del TC abans de la tardor; i el fet que Puigdemont se sentiria més lliure per deixar caure Sánchez, si les circumstàncies ho facilitessin. En resum, un Puigdemont amnistiat seria encara més incontrolable que el que habita a Waterloo. No es tractaria només de desconfiança mútua –que és el segell que ha impregnat els acords entre el PSOE i Junts–, sinó de la convicció que Puigdemont no és un aliat ideològic, sinó un afegit circumstancial al bloc de la investidura i, en conseqüència, en qualsevol moment pot caure de l’equació.

Sens dubte, aquest ambient que descriu Sierra és el que es respira als cercles del PSOE, Sumar, Podem i altres franquícies. I, alhora, és el que anima les esperances del PP més centrat. Però, alhora, és una mirada molt madrilenya, que no té en compte la singular idiosincràsia de la política catalana, especialment en el seu component nacionalista. Amb un supòsit previ: la sinuosa resolució del tema de l’amnistia, que tant pot bascular cap al costat previst com anar cap a grisos preocupants que el deixarien en taules. Dit d’una altra manera, tots donen per segur que el TC validarà l’amnistia. Però alguns informants també apunten a una dualitat, de l’estil que l’amnistia s’aprova, però els criteris per aplicar-la són els del Suprem. És a dir, un etern dia de la marmota que la faria inaplicable a Puigdemont. Òbviament, aquest supòsit crearia una crisi política frontal amb Junts, amb les conseqüències derivades, però no és descartable. Els designis del Suprem, com els del Senyor, són inescrutables...

Notícies relacionades

Solucions per a l’apagada

Assaig d’apocalipsi

Més enllà dels interrogants al voltant de l’amnistia, una cosa queda clara: o no s’aplica –amb el subterfugi descrit– o s’aplica –i Puigdemont torna–, però en els dos casos el tauler polític espanyol es mourà sensiblement. ¿Serà per que descriu Sierra, en el sentit que un Puigdemont alliberat augmentarà la distància amb la coalició de Govern i la posarà en risc? Aquesta és, certament, la mirada lògica des de Madrid, però feta des de la prepotència ideològica d’un PSOE que creu que té la veritat ideològica i que és l’única opció de progrés. O dreta o esquerra, l’únic ball possible. Però el component nacionalista –sobiranista, independentista, etc.– trenca la visió maniquea que es produeix a Espanya. Aquí la lògica no és només dreta/esquerra, és també i, sobretot, Catalunya/Espanya, i Junts ho representa com ningú, tal com ho va representar durant dècades la vella Convergència. A diferència d’ERC, que ha comprat completament el paquet de "les esquerres", tant en termes econòmics i socials, com territorials –i, per això, Pablo Iglesias somia en una ERC en el Govern espanyol–, Junts es mou al territori central del país, que implica posicions progressistes en matèria de drets civils, però liberals en matèria economicosocial. Per exemple, Junts és més a prop de les declaracions de Sánchez Llibre sobre la política de vivenda del Govern Illa, qualificada pel president de Foment com "l’atac més gran en democràcia a la propietat privada", que de les iniciatives de PSC-Comuns-ERC. Ho hem vist moltes vegades al Congrés, on Junts ha tingut posicions allunyades del bloc d’esquerres: l’última, la posició amb el tema de la reducció de la jornada laboral, que està en l’aire.

En conclusió. No és que un Puigdemont amnistiat es torni més rebel i s’allunyi del bloc de la investidura. És que Junts és ideològicament lluny d’aquest bloc, en el qual participa només per acords puntuals. Amb amnistia o sense, Junts va posicionant-se en un territori central que pot permetre aliances puntuals a un costat i a un altre de l’espectre ideològic –PSOE versus PP– sense pertànyer a cap dels dos. I sempre amb la perspectiva de la defensa nacional de Catalunya, que és el senyal més prioritari i distintiu. Per això hi ha un risc permanent de ruptura amb el PSOE. No perquè Puigdemont sigui a Waterloo o torni, sinó perquè són matèria política molt diferent. No hi ha fidelitat ideològica, perquè mai hi ha hagut afinitat ideològica, i aquest és el matís que ho explica tot.