Els carros de Gedeó

Ni els israelians ni Hamàs semblen interessats a prorrogar una treva que exigeix el que cap vol concedir: Israel no vol retirar el seu exèrcit sense abans acabar amb Hamàs i alliberar els ostatges, una cosa que segons la meva opinió només demana amb la boca petita, i a més la treva obligaria Netanyahu a convocar eleccions, a formar una comissió d’investigació sobre les errades de seguretat del 7 d’octubre, i ell mateix podria acabar a la presó per acusacions de corrupció, que evita mentre és primer ministre. I els milicians de Hamàs, que presumien impúdicament cada vegada que alliberaven un ostatge com si haguessin guanyat una guerra que ha portat el seu poble a una catàstrofe sense igual, no volen quedar-se sense ostatges –tot i que siguin un crim de guerra– perquè són l’única feble carta de negociació que els queda. De manera que Trump haurà d’esperar abans de fer a Gaza aquests casinos de què parla obscenament.

Mentre el món està distret amb la trobada fallida a Istanbul i la incapacitat de Putin i Zelenski per posar-se d’acord en un alto el foc que permeti a Trump reclamar el Nobel de la pau, una altra obscenitat, els morts palestins continuen creixent dia a dia i amuntegant-se sobre el desolador paisatge de ruïnes en què s’ha convertit la Franja de Gaza. Israel està crescut, té llum verda del president nord-americà "més proisraelià de la història" –com ha reconegut el mateix Netanyahu– i vol reordenar tot l’Orient Mitjà d’acord amb els seus interessos, i això passa per organitzar una "emigració voluntària" –que fa olor de neteja ètnica– dels palestins de Gaza, disminuir la seva presència a Cisjordània, on 40.000 han sigut ja expulsats de les seves llars (Israel no oculta el seu desig d’annexionar-se també almenys part d’aquest territori), i impedir el rearmament de Hezbol·là i que torni al sud del Líban, mentre desestabilitza i debilita com pot Síria i ocupa part de la muntanya Hermon, al costat dels alts del Golan ja anteriorment annexionats. D’aquesta manera es dota d’una zona de seguretat entorn de les seves fronteres, mentre continua augmentant el seu propi territori. És cert que els houthis del Iemen encara empipen amb esporàdics llançaments de míssils mentre americans i britànics els bombardegen per evitar-ho i mantenir l’estret d’Ormuz obert a la navegació. En l’horitzó israelià queda encara l’Iran, la possible nuclearització del qual és un perill per a la regió i per al món sencer. Jerusalem voldria aprofitar per acabar també amb aquesta amenaça… fins a l’última gota de sang americana.

Notícies relacionades

Acords per mirar endavant

¿Què seríem sense turisme?

No obstant, alguna cosa sembla estar canviant. En el seu recent viatge al Pròxim Orient, centrat en els negocis, Trump no ha visitat Israel, que es pot estar convertint en una rèmora per als seus plans amb els àrabs, i s’ha entrevistat amb el líder sirià Sharaa, pel cap del qual Washington oferia fa poc 10 milions de dòlars, mentre manté amb l’Iran converses que els ultres dels dos bàndols i el mateix Estat hebreu miren de torpedinar. No és poca cosa.

Però avui és prioritari aturar l’horror de Gaza, amb una població que fa tres mesos que no rep ajuda humanitària i amenaçada amb una fam com la del Sudan, mentre el món mira a un altre costat. A mi m’avergonyeix i m’indigna i a més temo que també aquesta crisi es tancarà en fals, com les anteriors, i tornarà a esclatar en el futur perquè aquests horrors són llavors d’odi i perquè no hi haurà seguretat per a Israel sense justícia per als palestins. Per això aplaudeixo la política del Govern en defensa del Dret Internacional Humanitari tot i que evitaria parlar de genocidi sense que abans ho certifiquin els tribunals.