El forat negre

Antón Costas, president del Consell Econòmic i Social, un acreditat economista que diuen que Sánchez volia en el seu primer Govern, ha dit al presentar l’informe anual: "L’habitatge actua com un enorme forat negre que s’empassa la millora de rendes que produeix l’economia i no permet la millora de les condicions de vida". ¡Forat negre! I Conde-Ruiz, autor de l’estudi: "El 2024 ha estat marcat per l’agudització de les dificultats per accedir a un habitatge". ¡Agudització!

El Govern, i molta esquerra, pregona que l’habitatge és un dret que no ha d’estar supeditat al mercat. Entesos. Però Joan Clos, exalcalde de Barcelona i ministre de Zapatero, diu que l’educació és un dret i per això l’Estat construeix escoles i paga als mestres. Que la salut és un dret i per això fa hospitals. Però, tot i que l’habitatge és un dret, no fa habitatge. Un 3% de públic davant un 10% de mitjana europeu. ¿Què passaria si només hi hagués un 3% d’escola pública? I prometre ara més habitatge públic està molt bé, però exigeix temps i molts diners. I governs que no tenen pressupostos ho tindran difícil per complir.

A més, diuen que quan el mercat falla l’Estat ha d’actuar. Just, però en l’habitatge qui ha fallat és l’Estat –no hi ha habitatge públic– i per compensar ha cregut que es podia arreglar el problema reglamentant més l’activitat del sector privat. Enquadrant i penalitzant els propietaris, els grans tenidors de cinc pisos (sembla un míting o un sermó) i els promotors. Sense canviar la llei del sòl.

La llei de l’habitatge responia a una situació anterior. La crisi del 2008 va provocar molt atur (27%) i molts desnonaments. Calia protegir els que no podien pagar el lloguer o la hipoteca. La pandèmia va aconsellar congelar lloguers i cuidar els vulnerables, però l’Estat no pot externalitzar aquest deure. Encara menys amb els okupes i l’exasperant lentitud de la justícia. I quan la inflació fa poc superava el 10% i els salaris amb prou feines creixien, el fet que els lloguers pugessin amb l’IPC hauria sigut desestabilitzador. Cert.

Això era ahir, però. L’atur ha baixat molt, els salaris creixen al 3,5% i l’IPC ha caigut per sota del 2%. En aquest nou entorn l’immobilisme és pecat. La ministra d’habitatge repeteix que cal actuar contundentment contra l’especulació. Però avui hi ha especulació perquè la demanda d’habitatge ha crescut molt i l’oferta ha baixat. Hi ha moltes més famílies d’emigrants (set de cada deu nous llocs de treball del primer trimestre), moltes més llars unipersonals pels canvis socials, i molts turistes –en rebem més que altres països i en necessitem– que prefereixen un pis amb cuina –o globo– a un hotel. És un fenomen universal que Collboni no pot corregir.

L’única prioritat –i l’única solució– és augmentar l’oferta d’habitatge –públic i privat– per intentar afrontar la gran explosió de la demanda. I una llei electoralista que, a més –pel que sigui–, no s’aplica en moltes autonomies no pot ser bona.

Els números d’Idealista, el primer portal immobiliari, poden tenir biaixos, però són una foto, potser borrosa, del mercat. En aquests dos últims anys –malgrat, segons Costas, "les mesures pal·liatives"– els lloguers han pujat un 24% i la causa fonamental és que l’oferta de pisos de lloguer ha caigut un 17%. Com més demanda i menys oferta, més pugen els preus. Dos i dos són quatre.

Notícies relacionades

Error del sistema

‘Madrilenyisme’ a Barcelona

I a Barcelona, segons Idealista, els lloguers han pujat un 28% perquè l’oferta ha caigut un 46%. Diuen (Govern) que els últims trimestres els lloguers s’han reduït una mica per allò de les zones tensionades. Potser per als que ja tenen un contracte de lloguer, però com que l’oferta baixa –perquè els llogaters estan escarmentats–, els que busquen un primer lloguer han de pagar més. No és la solució.

Continuarà.