Una mirada d’estranyesa

Em vaig adormir al metro uns segons durant els quals vaig somiar que al nostre vagó també hi viatjava la Mort. La vaig buscar a l’obrir els ulls, però no la vaig trobar, ja que havia aconseguit mimetitzar-se a la perfecció amb la resta dels passatgers (i de les passatgeres, puto genèric). Vaig descobrir, no obstant, diversos candidats (i candidates) que desviaven la vista quan se sentien observats per mi, però només un d’ells podia ser la mort i no hi havia manera d’esbrinar-ho. Vaig trobar la seva víctima, un home d’uns quaranta anys, prim i pàl·lid que s’aferrava a la barra de subjecció amb una mà els dits de la qual evocaven els de la pota d’un ocell gran. Feia la impressió d’estar a punt de patir un atac de pànic. M’hi vaig acostar i li vaig dir a l’oïda que fugís com més aviat millor perquè la Parca rondava a prop.

–I crec que s’ha fixat en tu –vaig afegir.

Notícies relacionades

L’home va assentir amb un moviment de cap, com si acabés de confirmar-li una sospita, i va abandonar el vagó amb l’agilitat d’un rèptil a la següent parada. Darrere d’ell va sortir un senyor grassonet i baix, amb una cartera de pell marró balancejant-se a la seva mà dreta. Quan es van tancar les portes i el tren es va engegar, el premort i jo vam intercanviar a través de la finestreta una mirada de dubte respecte del senyor grassonet i baix. Finalment, vaig compondre un gest de resignació com per significar que havíem fet l’humanament possible per fer-li el salt, i potser ho havíem aconseguit, ja que no hi havia manera de saber si la Mort seguia entre els passatgers o no.

Llavors, una dona d’uns cinquanta anys, amb el cabell de color pastanaga, de qui havia sospitat que podria ser la Parca, va començar a convulsar i va caure a terra llançant escuma per la boca. La gent va fer rotllana al seu voltant observant-la espantada davant l’agitació de les seves extremitats. De seguida se li va ajupir al costat un subjecte que va assegurar ser metge i que en un parell de minuts en va certificar la mort. A l’incorporar-se, vaig intercanviar amb ell una mirada d’estranyesa i en aquell mateix instant vaig esbrinar qui era. Vaig baixar a Alonso Martínez assegurant-me que no em seguia.

Temes:

Històries metropolitanes Juan José Millás Metro

Inicia sessió 0 Comentaris

Error del sistema

‘Madrilenyisme’ a Barcelona