Un no sé què de lliure i de joiós

Associated Press/LaPresse / LAP

¿Què tenen en comú Ezra Pound, Martin Amis, William Shakespeare i David Foster Wallace? ¿I tots aquests en què s’assemblen a Vladimir Nabokov o Robert Frost? ¿I quina activitat els agermana, posem per cas, amb Pau Casals, Josep Carner, J. V. Foix, Joan Vinyoli i Pompeu Fabra? El tennis. Tots aquests escriptors o bé van jugar-hi o van escriure sobre l’esport de la raqueta i la xarxa. Un d’ells, Frost, poeta anglès, va defensar les constriccions de l’art literari enfront del que alguns consideren com a llibertat creativa amb una reflexió enginyosa que tant serveix per al tennis com per a la literatura. "Per a mi", va dir, "escriure en vers lliure és com jugar a tennis sense xarxa". És a dir, la xarxa defineix l’esport, la xarxa que la pilota ha de superar, la que el tennista no pot tocar, la xarxa que separa els dos terrenys de joc. Sense aquest entrebanc, el tennis no existiria, per bé que les primeres notícies que tenim de l’esport, i que podem fer recular fins a l’edat mitjana, ens parlen de confrontacions on no hi havia xarxa i s’acostaven més aviat al que en podríem dir frontó. Més endavant, al segle XVI i XVII, la cosa es va sofisticar amb l’anomenat real tennis, indoor, amb parets incloses, potser un parent llunyà del pàdel. Shakespeare el coneixia i el fa sortir a Enric V, l’heroica aventura del rei anglès a França. Quan un emissari de l’enemic es presenta al campament amb unes pilotes de tennis (que en aquella època es farcien del que fos, fins i tot de pèl humà), Enric s’enfada molt perquè hi veu un missatge bèl·lic i li respon que no saben amb qui se la juguen, els francesos, perquè "totes les pistes de França quedaran trastocades amb les meves volees".

És fascinant veure com el tennis ha exercit d’imant literari al llarg de la història. Potser el cas més intens i més reeixit, literàriament, és El tennis com una experiència religiosa, el magnífic llibre de cròniques de David Foster Wallace, basat sobretot en l’observació sistemàtica del joc de Roger Federer i en la seva dimensió "misteriosa i metafísica". La descripció d’un dels jocs (amb 16 intercanvis de cops) entre el suís i Rafa Nadal al Wimbledon del 2006, és una peça mestra. Aquí, el tennis també ha tingut instants brillants. Els devem a la generació de primers de segle, que és quan el tennis es va instal·lar com una pràctica elegant i sofisticada, m’atreviria a dir que quasi noucentista. Carner té un sonet deliciós sobre una noieta que jugava sobre herba a la Garriga i J. V. Foix, que jugava al Club Pompeia de Barcelona, diu que "és un esport complet, amb tots els elements que calen per sentir-se físicament recobrat, i amb un no sé què de lliure i de joiós". He pensat en tot això (i me’n deixo molts, com un Vinyoli que descriu els sotracs de la vida amb una metàfora tennística a passing-shot) arran de la fenomenal final de Roland Garros. Aquest esport és poètic, perquè s’hi juga sense temps. Per guanyar cal un cop final, una decisió assumida. No pots deixar que passin els segons sense fer res. Una experiència religiosa, com deia Wallace.

Temes:

Carlos Alcaraz Rafa Nadal

Inicia sessió 0 Comentaris