Una altra escalada al Pròxim Orient

Perquè amb la mort de Haniyeh desapareix l’únic actor respectat pel braç militar de Hamàs per a tal comesa, perquè l’atac en territori iranià reactiva el paper en la crisi de la facció més radical de la república dels aiatol·làs i perquè, a l’interior de la Franja, surt reforçat Yahya Sinwar, cap militar de Hamàs, representant de l’ala més radical i a qui Haniyeh sempre va consultar les seves decisions.

La mort del líder de Hamàs reforça, a més, l’anomenat eix de resistència, suposa un element nou en els esforços per cohesionar les faccions palestines i debilita mediadors determinants fins a la data al món àrab, com Egipte i Qatar, país d’acollida de Haniyeh, per aconseguir un alto el foc. El simple fet que portaveus de diferent orientació ideològica i procedència s’hagin prodigat a anunciar que hi haurà una resposta a les morts de Chokor i Haniyeh obliga a preveure una agudització del conflicte o, el que és el mateix, un marge de maniobra cada vegada més estret perquè els Estats Units i els seus aliats al món àrab, lligats de mans aquests últims per la situació al camp de batalla, puguin ser eficaços per rebaixar la tensió. Ni Israel està disposat a trepitjar el fre ni les forces tutelades per l’Iran pensen moderar-se tret que el règim iranià, d’acord amb els seus interessos, estimi necessari evitar una progressió en el seu enfrontament amb Israel.

Notícies relacionades

Evitar els errors del futbol masculí

Des que Hamàs va guanyar les eleccions del 2006 a la Franja de Gaza, la consideració de terrorista atribuït al grup de Haniyeh ha pesat com una llosa en les diferents fórmules per cancel·lar al territori la lògica perversa acció-reacció, d’efectes devastadors per a la població. Va semblar, no obstant, que la guerra havia conferit al líder de Hamàs la condició d’interlocutor amb poder i influència per afegir-se a una resolució pactada de la crisi, tot i que fos ell un dels responsables directes de l’atac terrorista del 7 d’octubre. Amb la seva desaparició és imprevisible qui pot omplir aquest buit i amb quins atributs, descartada per endavant la possibilitat que l’Autoritat Palestina pugui exercir tal paper.

Com tantes vegades ha passat al Pròxim Orient, l’escalada d’una crisi ha donat ales a les posicions més radicals. A Israel, a causa del propòsit de Benjamin Netanyahu de prolongar la guerra per estrictes raons de supervivència política; en la comunitat palestina, perquè l’estratègia de terra cremada ha disparat l’adhesió a les proclames de Hamàs. Res indueix a pensar que es pot evitar un futur cada vegada més turbulent i impredictible.