Una altra escalada al Pròxim Orient

Perquè amb la mort de Haniyeh desapareix l’únic actor respectat pel braç militar de Hamàs per a tal comesa, perquè l’atac en territori iranià reactiva el paper en la crisi de la facció més radical de la república dels aiatol·làs i perquè, a l’interior de la Franja, surt reforçat Yahya Sinwar, cap militar de Hamàs, representant de l’ala més radical i a qui Haniyeh sempre va consultar les seves decisions.

La mort del líder de Hamàs reforça, a més, l’anomenat eix de resistència, suposa un element nou en els esforços per cohesionar les faccions palestines i debilita mediadors determinants fins a la data al món àrab, com Egipte i Qatar, país d’acollida de Haniyeh, per aconseguir un alto el foc. El simple fet que portaveus de diferent orientació ideològica i procedència s’hagin prodigat a anunciar que hi haurà una resposta a les morts de Chokor i Haniyeh obliga a preveure una agudització del conflicte o, el que és el mateix, un marge de maniobra cada vegada més estret perquè els Estats Units i els seus aliats al món àrab, lligats de mans aquests últims per la situació al camp de batalla, puguin ser eficaços per rebaixar la tensió. Ni Israel està disposat a trepitjar el fre ni les forces tutelades per l’Iran pensen moderar-se tret que el règim iranià, d’acord amb els seus interessos, estimi necessari evitar una progressió en el seu enfrontament amb Israel.

Des que Hamàs va guanyar les eleccions del 2006 a la Franja de Gaza, la consideració de terrorista atribuït al grup de Haniyeh ha pesat com una llosa en les diferents fórmules per cancel·lar al territori la lògica perversa acció-reacció, d’efectes devastadors per a la població. Va semblar, no obstant, que la guerra havia conferit al líder de Hamàs la condició d’interlocutor amb poder i influència per afegir-se a una resolució pactada de la crisi, tot i que fos ell un dels responsables directes de l’atac terrorista del 7 d’octubre. Amb la seva desaparició és imprevisible qui pot omplir aquest buit i amb quins atributs, descartada per endavant la possibilitat que l’Autoritat Palestina pugui exercir tal paper.

Com tantes vegades ha passat al Pròxim Orient, l’escalada d’una crisi ha donat ales a les posicions més radicals. A Israel, a causa del propòsit de Benjamin Netanyahu de prolongar la guerra per estrictes raons de supervivència política; en la comunitat palestina, perquè l’estratègia de terra cremada ha disparat l’adhesió a les proclames de Hamàs. Res indueix a pensar que es pot evitar un futur cada vegada més turbulent i impredictible.