Les 5 claus del triomf de ‘CODA’ en els Oscars

Sens dubte, els acadèmics s’hauran deixat impressionar pel palmarès acumulat per ‘CODA’ al llarg d’aquests mesos. El gener del 2021, després d’haver sigut presentada a Sundance, es va convertir en la primera pel·lícula de la història a guanyar tots els guardons principals que aquest festival concedeix —es va endur el gran premi del jurat, l’estatueta a la millor direcció, el premi del públic i un reconeixement especial a tot el seu repartiment—, i en les últimes setmanes, a més, va obtenir dos títols que, sens dubte, van preparar el terreny cap al triomf en els Oscars.

Primer va aconseguir el guardó al millor repartiment coral a la gala dels premis del Sindicat d’Actors Nord-americans, i després va obtenir el premi a la millor pel·lícula que concedeix el Sindicat de Productors, un guardó que es considera una influència decisiva entre els votants de l’Acadèmia perquè; des del 2007, únicament tres dels seus destinataris no han acabat guanyant també l’Oscar a la millor pel·lícula. No és casual, en aquest sentit, que els dos reconeixements s’adjudiquin seguint el mateix procediment, conegut com a vot preferencial, del qual es diu que acostuma a afavorir les pel·lícules més accessibles i que, per tant, conviden al consens.

‘CODA’ és una obra orgullosament predictible i estereotipada, que no planteja cap desafiament a l’espectador i que en tot moment exhibeix amb barra el seu afany per emocionar i per ser amable en lloc d’interessant. De fet, són precisament aquest tipus de produccions les que solen guanyar l’Oscar.

A més és probable que, a tall de reacció contra tot el dolor i el desànim causat en els últims temps per la Covid-19, l’augment de la inflació i la guerra a Ucraïna, els membres de l’Acadèmia hagin volgut donar el seu vot a una ficció optimista i inspiradora, que parla sobre el triomf d’una família malgrat l’adversitat i sobre somnis que es fan realitat. ‘CODA’ diu el tipus de coses que gairebé tots volem que ens diguin ara mateix. I, a sobre, les diu utilitzant el llenguatge de signes.

‘CODA’ té un repartiment compost en bona mesura per actors sords, que, per tant, reciten els diàlegs utilitzant el llenguatge ASL (la llengua de signes americana). Per tant, és una obra socialment rellevant; així ho va entendre Joe Biden quan, fa unes setmanes, va convidar a la Casa Blanca el seu equip i el seu repartiment a fi de mantenir amb ells una xerrada sobre l’accés a l’ocupació per a la població sorda. Atorgant-li l’Oscar, l’Acadèmia de Hollywood ha trobat la manera perfecta d’enviar un missatge d’inclusió clar.

Ja fa temps que ser la candidata amb més quantitat de nominacions no significa ser la que té més probabilitats de guanyar el premi a la millor pel·lícula, i això és una cosa de la qual poden donar fe títols com ‘Mank’, ‘Joker’, ‘La favorita’ i ‘Roma’. I és més que probable que molts dels votants consideressin que ‘El poder del perro’, principal rival de ‘CODA’ i durant mesos la gran favorita, explica una història massa críptica, que resulta massa freda i continguda des del punt de vista emocional.

A més, les opcions de la pel·lícula de Jane Campion, sens dubte, s’han vist perjudicades per dos successos recents: en primer lloc, els comentaris despectius que li va dedicar l’actor Sam Elliott, que possiblement van despertar el retrògrad que molts votants porten dins i els van animar a posar-se en contra d’una ficció que vincula el ‘western’ i l’homosexualitat; en segon lloc, la ficada de pota que la mateixa Campion va cometre durant la cerimònia dels Critics Choice Awards quan, durant el seu discurs d’acceptació del premi a la millor direcció, es va dirigir a Venus i Serena Williams per suggerir que el fet de ser dona li havia comportat més dificultats a ella que a les germanes tennistes.

I no s’ha d’oblidar, finalment, que ‘El poder del perro’ és una pel·lícula de Netflix i que certs sectors de Hollywood senten, contra aquesta companyia, una animadversió que, en canvi, no els provoquen altres gegants del ‘streaming’ com Apple.

‘CODA’ no va obtenir cap nominació en la categoria de millor direcció per a Sian Heder, i potser això va motivar els acadèmics a donar-li més suport a l’hora de votar la millor pel·lícula, especialment sabent —com sabíem tots per endavant– que a l’altra pel·lícula dirigida per una dona, ‘El poder del perro’, no se li escaparia el premi a la millor direcció. I no s’ha d’oblidar que l’Acadèmia sovint es posa, per dir-ho d’alguna manera, de part de les pel·lícules més febles. Ho va demostrar el 2010, donant el triomf a ‘En terra hostil’ i no a ‘Avatar’; el 2017, preferint ‘Moonlight’ que ‘La La Land’, i el 2020, fent que ‘Paràsits’ s’acabés imposant sobre ‘Joker’, ‘L’irlandès’ i ‘Érase una vez... en Hollywood’.