Arguments a favor i en contra de l’Oscar a ‘CODA’: un cara a cara de Julián García i Beatriz Martínez

A favor, per Julián García

La formidable recepció de la crítica a l’estrena a la Mostra de Venècia, el Globus d’Or al millor drama i a la millor direcció, el BAFTA a la millor pel·lícula i les 12 nominacions feien pensar que ‘El poder del perro’ arrasaria als Oscars sense baixar de l’autobús. Però hi havia un tapat disposat a deixar anar l’última dentada: Jane Campion es va emportar, en efecte, l’Oscar a la millor direcció, però ‘CODA’, sense gairebé fer soroll, li va arrabassar la llaminera glòria del premi a la millor pel·lícula.

En realitat, ‘CODA’ era el tapat, però menys. Ja havia arrasat al Sundance del 2021, on es va convertir en la primera pel·lícula de la història del festival que s’emportava tots els premis grossos que allà es donen. I en les últimes setmanes ja havia donat un tomb als pronòstics al conquerir els premis principals del Sindicat d’Actors i de Productors. En les vigílies de la gala, la premsa nord-americana ja tenia clar que ‘CODA’ anava a guanyar, en la mesura que era un pur calmant per als mals temps. Com va escriure ‘Los Angeles Times’, «la pel·lícula que fa sentir-se bé en una era de sentir-se malament», ja sigui pels desoladors anys de pandèmia, la crisi econòmica general o la infame guerra d’Ucraïna. 

En efecte, ‘CODA’ té la rara virtut de reconfortar i fer-te pensar que, malgrat tot, viure i lluitar per això té encara sentit. ‘Remake’ de la formidable comèdia dramàtica francesa ‘La família Bélier’ (Eric Lartigau, 2014), canviant els camps del Loira per les costes de Nova Anglaterra i l’elaboració de formatges de cabra per la pesca de l’arrossegament, la pel·lícula de Siân Heder és una ‘feel good movie’ de manual: calculada al mil·límetre en el seu equilibri entre el riure i el plor a llàgrima viva, desproveïda de les obliqües arestes emocionals de ‘Petita Miss Sunshine’; molt més pròxima, en canvi, a les problemàtiques adolescents de ‘High School Musical’. A anys llum, per descomptat, de ‘Sound of metal’, el punyent viatge d’un músic cap a la sordesa que l’any passat va estar nominat a l’Oscar a la millor pel·lícula.

Però més enllà del seu previsible i balsàmic relat de lluita, superació i integració, ple de clixés i de cançons infal·libles de Joni Mitchell o Marvin Gaye & Tammi Terrell, ‘CODA’ funciona de manera sorprenent i ens acaba sent igual la seva sana i conscient obvietat. No és fàcil encertar la tecla sense derrapar i Heder ho aconsegueix: tot és tan optimista, tan rutilant i tan inspirador com llançar-se a l’aigua des de les altures amb el teu primer amor d’adolescència. I en llenguatge de signes. Una equació imbatible. 

El repartiment de ‘CODA’ és, segurament, l’actiu més valuós. Els actors que interpreten la família Rossi, tret d’Emilia Jones, són sords, a diferència dels de ‘La família Belier’. I això es nota. Nota a part mereix Troy Kutser, que es va emportar l’Oscar al millor actor de repartiment pel seu paper del pare de la família sense que hi pogués haver el menor intent de discussió. Un personatge sensible i tosc al mateix temps, emotiu i expressiu des de la gestualitat d’ulls i mans, acompanyat d’una també formidable Marlee Matlin com la mare (que ja havia conquerit l’estatueta a millor actriu el 1987 per ‘Fills d’un déu menor’) i del jove Daniel Durant com el germà gran.

En contra, per Beatriz Martínez

De nou una altra bufa per a Netflix. Fa anys que el gegant de ‘streaming’ intenta aconseguir el premi a la millor pel·lícula als Oscars, però no hi ha manera. Aquesta temporada, la seva gran aposta era ’El poder del perro’, l’impressionant ‘western’ de Jane Campion que partia com a favorita amb 12 nominacions de les quals només ha aconseguit una a la millor direcció. Les comparacions són odioses, però ‘CODA’ no s’acosta de cap manera a la magnificència d’aquesta obra portentosa. ¿Hi ha un boicot per part de l’Acadèmia cap a Netflix? ¿Per què la millor pel·lícula de l’any no s’emporta l’Oscar a la millor pel·lícula?

La història es repeteix. El 2019, ‘Roma’, d’Alfonso Cuarón, va ser derrotada per una altra ‘feel good movie’ com ‘Green book’. Més que una maledicció, sembla un clar veto a una plataforma que continua veient-se amb recel al si de la indústria i que també hauria de reflexionar sobre les seves tàctiques i ànsies d’hegemonia a qualsevol preu. ¿Per què Apple TV sí i Netflix no? ¿Hauria guanyat ‘El poder del perro’ si no hagués sigut de Netflix? En qualsevol cas, el premi a ‘CODA’ deixa sens dubte les coses clares: És millor premiar una pel·lícula menor i benintencionada que ficar-se en embolics.

 

‘CODA’ no és una mala pel·lícula, però sí una mica insignificant i insubstancial. Està empaquetada per agradar, tot en ella són bones intencions, no hi ha res que molesti, que incomodi, perquè la correcció política campa a gust i es converteix en la seva raó de ser, perquè tots ens creiem que som millors persones al veure-la i acostar-nos als problemes de la comunitat sorda que retrata, una cosa que, de nou, com sol passar amb certes cintes que aborden qüestions socials, no deixa de ser una impostura carregada de falsedat.

La direcció, a més, no pot ser més plana i funcional, gairebé al límit de convertir-se en un telefilm alemany de sobretaula. Tant és així que el pitjor no és que apel·li a la llàgrima fàcil, sinó que sigui tramposa a l’hora de sensibilitzar l’espectador de manera tan carrinclona i condescendent. En el fons, el seu missatge final no deixa de ser un reflex del somni americà: si vols, pots, tot i que tinguis dificultats, tot i que estiguis oprimit o exclòs per la societat per qualsevol causa, pots aconseguir les teves metes. Tant de bo fos tot tan fàcil.

 

Notícies relacionades

Oscars 2023: Els millors vestits de la festa de ‘Vanity Fair’ després de l’entrega de premis

Premis Oscar 2023: última hora de la gala, guanyadors i nominats, en directe

En aquesta edició, quatre de les pel·lícules nominades corresponien a ‘remakes’, ‘West Side Story’, ‘Dune’, ‘El callejón de las almas perdidas’ i ‘CODA’. És habitual que es facin adaptacions contemporànies de pel·lícules clàssiques, però el poder d’apropiació de Hollywood no té límits i en aquesta ocasió (com va passar amb ‘Infiltrados’, de Martin Scorsese) la triomfadora és la revisió nord-americana d’una cinta francesa del 2014, ‘La família Bélier, dirigida per Eric Lartigau amb guió de Victoria Bedos, Thomas Bidegain i el mateix Lartigau, que han d'estar bastant atònits després que aquesta versió de la seva pel·lícula hagi guanyat tres Oscars quan l’original només va ser reconeguda amb un César de l’Acadèmia de cine Francesa a la millor actriu revelació (Louane Emera).

Només hi ha una cosa en què li treu avantatge ‘CODA’ a ‘La família Bélier, que els seus protagonistes siguin de veritat sords i no actors representant la llengua de signes. En totes les altres coses, la pel·lícula francesa era més incisiva, més políticament incorrecta, més canyera i menys autoconscient.