¿Com s’explica l’èxit de ‘Tot a la vegada a tot arreu’?

Un os rentador que utilitza un xef de cuina Teppanyaki a manera de titella. Un moment d’intimitat entre dones que tenen salsitxes en lloc de dits. Un tap anal gegant que funciona com a portal cap a dimensions paral·leles. Un bagel giratori que simbolitza el nihilisme. Roques intel·ligents que conversen telepàticament. Coreografies de lluita durant les quals consoladors i peixos espasa volen pels aires. El més destacat de ‘Tot a la vegada a tot arreu’ no és que contingui aquestes i altres imatges increïblement estranyes. El més cridaner de tot és que s’hagi convertit en fenomen de masses malgrat exhibir amb tanta alegria la seva condició de raresa.

La pel·lícula afronta la pròxima gala dels Oscars erigida en favorita incontestable –és la que acumula més nominacions, 11– després d’arrasar en bona part de les entregues de premis en les quals ha participat en les últimes setmanes, i això és una cosa que tampoc resulta immediatament explicable segons els criteris habituals. És una ficció que defuig categoritzacions; és al mateix temps comèdia, arts marcials i surrealisme, i el seu to oscil·la constantment entre el burleta i el sentimental.

Els seus directors, Daniel Kwan i Daniel Scheinert –coneguts conjuntament com a ‘Daniels’–, no són precisament famosos; el seu únic llargmetratge previ és la comèdia de culte ‘Swiss army man’ (2016), protagonitzada per Daniel Radcliffe a la pell d’un cadàver flatulent. El seu repartiment no conté estrelles amb un nom suficient per atraure l’atenció del gran públic. El resum de la seva premissa argumental resulta desconcertant: una immigrant xinesa que regenta una bugaderia amb el seu marit –que es vol divorciar– i no s’entén amb la seva filla –que ha començat una relació amb una altra dona, que no és xinesa– es veu empesa a evitar la destrucció del multivers. ¿Quin és el seu secret, doncs, per haver-ho guanyat tot, gairebé alhora i pràcticament a tot arreu?

‘Tot a la vegada a tot arreu’ va fer els seus primers passos amb sigil. Durant el cap de setmana de la seva estrena als Estats Units, fa ara un any, es va exhibir només a 10 sales de cine. Mesos després, això sí, estava disponible en 3.000 sales del país i diversos centenars més arreu del món; la seva recaptació va acabar superant els 100 milions de dòlars, la xifra gràcies a la qual una pel·lícula amb un pressupost com el seu –25 milions de dòlars– passa de ser considerada un èxit moderat a convertir-se en superèxit, i l’evidència demostra que el seu gran suport en la consecució d’aquesta gesta va ser el clàssic boca-orella. Els usuaris de les xarxes socials es van convertir en els seus millors promotors; nombrosos ‘tiktokers’ van compartir vídeos en què apareixien elogiant-la entre sanglots. Els que la veien corrien a explicar als amics per què havien de seguir el seu exemple. I això malgrat com de difícil, diem, és explicar-la. 

Perquè, en efecte, ‘Tot a la vegada a tot arreu’ és una obra obstinada a fer justícia al seu títol. Els seus 140 minuts contenen més idees noves que tota la resta de produccions de Hollywood del 2022 juntes. De fet, el seu metratge són una dotzena de ficcions en una, totes dotades d’una personalitat distintiva i unides per posar en qüestió la idea més estesa sobre el que és una pel·lícula, mentre utilitzen un concepte popularitzat per les pel·lícules de superherois –l’existència d’altres universos diferents del nostre– com a metàfora de l’amor maternofilial, la bretxa intergeneracional, la identitat fracturada dels migrants, la depressió, el pes del passat i fins i tot el perquè de la nostra existència. ¿Quant ha contribuït al seu èxit plantejar aquests temes en el si d’una família asiaticoamericana de classe treballadora?

‘Tot a la vegada a tot arreu’’ ha vist la llum poc després que a Hollywood comprenguessin que ni els que veuen cine ni els que tenen el talent necessari per fer-ho són exclusivament gent blanca; poc després del rotund èxit comercial de títols com ‘Black Panther’ (2018) i ‘Crazy rich asians’ (2018), i de l’Oscar a la millor pel·lícula obtingut tant per ‘Moonlight’ (2016) com per ‘Paràsits’ (2019).

I sense aquests precedents és molt possible que els seus dos protagonistes, Michelle Yeoh i Ke Huy Quan, no s’haguessin passat aquests mesos recollint guardons. Ella, una superestrella a Hong Kong des dels anys 80, mai havia rebut el reconeixement que mereix per part del cine nord-americà; ell era només un nen quan va coprotagonitzar èxits com a ‘Indiana Jones i el temple maleït’ (1984) i ‘Els goonies’ (1985), i el 2002 va haver de deixar la professió perquè ningú li donava feina. Si es produeix, la seva victòria als Oscars –Yeoh és la primera dona d’origen asiàtic mai nominada en la categoria de millor actriu– confirmaria el canvi d’actitud de Hollywood respecte a la diversitat i la varietat del talent.

I no només això. El triomf col·lectiu de la pel·lícula en la cerimònia d’aquest dilluns contribuiria de forma crucial a la rehabilitació de la imatge pública de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques, que fa anys que està qüestionada per la seva encara insuficient atenció a les minories racials mentre contempla com els índexs

Notícies relacionades

Michelle Yeoh, reina del kungfu als 60 anys i guanyadora del Globus d’Or 2023 a la millor actriu

¿Quan es van celebrar els primers Premis Oscar? Origen i evolució

d’audiència de la gala dels Oscars segueixen sota mínims, i a la qual s’atribueix des de fa temps que viu d’esquena al cine de vocació comercial i als gustos de la gent –la inclusió entre les nominades a millor pel·lícula dels dos títols més taquillers del 2022, ‘Avatar: ‘El sentit de l’aigua’ i ‘Top Gun’: Maverick’, només té sentit entesa com a reacció a això; ‘Tot a la vegada a tot arreu’ és cine independent amb maneres de ‘blockbuster’, i la seva victòria ajudaria la institució a apaivagar aquestes crítiques. 

Però passi el que passi, i malgrat que no ha calat igual de profund a tots els mercats –a Espanya va aconseguir unes dades d’audiència més aviat discretes–, ja ha tingut un impacte no només en la indústria cinematogràfica sinó, com demostren les reaccions virals que ha provocat, en el ‘zeitgeist’ en el seu conjunt. Enmig del desànim col·lectiu, de la sensació generalitzada que no tenim el control de les nostres pròpies vides i per tant no té sentit lluitar per millorar-les, aquesta pel·lícula sosté que cada acció i elecció té un efecte tant en aquesta dimensió com en totes les altres; que tot, alhora i a tot arreu, importa.