Catalunya estudia eliminar preses dels llacs pirinencs

Aquestes barreres es van idear per generar energia hidroelèctrica i s’han mantingut durant dècades dins del parc nacional. Aigüestortes, d’aquí el nom, és una de les zones protegides amb una densitat més gran de basses i llacs. Hi ha inventariades 684 masses d’aigua. De totes aquestes, 195 es consideren estanys perquè superen la mitja hectàrea de superfície. I només en alguns es van construir preses. A més de l’icònic llac de Sant Maurici, també hi ha petits dics a l’estany Tort, el de Saboredo, el de Mariolo, el de Cubieso, el Negre, el Frescau, el de Mar i el de la Colomina. Després hi ha els llacs Gento i Colomers, una mica més grans, que formen part de la zona perifèrica del parc.

El mateix passa amb altres preses d’alguns llacs d’alta muntanya localitzats en espais naturals que queden fora de les fronteres d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Dos exemples són el llac de Certascan (Pallars Sobirà), el més gran del Pirineu, i l’estany de l’Illa (Andorra).

Amb el pas del temps, el paper de certes preses en relació amb la producció d’energia s’ha reduït. En molts casos, aquestes infraestructures són avui vestigis gairebé inservibles que no encaixen en el que hauria de ser un parc nacional. Almenys això és el que defensa la direcció del parc nacional, que serà la primera institució en abordar aquest assumpte. Les preses que no formen part de l’òrgan de protecció més potent, de moment, hauran d’esperar.

"Els pròxims anys finalitzen les concessions d’algunes de les infraestructures hidràuliques i això obrirà un debat interessant", explica en conversa amb EL PERIÓDICO el director, Lluís Florit. El pla rector estableix l’obligació de restaurar l’espai una vegada caduquin les llicències: "Per al parc, seria interessant posar en marxa projectes de renaturalització". Però aquesta no és l’única resposta possible al final de les adjudicacions. En la discussió hi participaran no només el parc, sinó també la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) i Endesa. Segons ha pogut saber aquest diari, ja s’ha començat a treballar per formar comissions de seguiment per gestionar el futur d’aquestes preses. "Serà un dels principals àmbits de treball que ens hem de posar al cap", afirma Florit.

Capsa de Pandora

Sant Maurici, per la seva importància mediàtica, obre la capsa de Pandora. La concessió de la seva central hidroelèctrica acaba el 12 de juliol de 202. Però un any abans, el 2028, finalitzen les de Lladres i Espot (aquestes dues capten aigua del riu, no d’un estany). Ara com ara, pot semblar que 2028 i 2029 queden lluny. Però Florit opina que, després de tants anys de llicència hidràulica, aquestes dates estan a la cantonada: "Quan arribi el dia, no es pot improvisar, ha d’estar tot previst".

¿Què passarà amb la presa del famós estany de Sant Maurici? Aquesta és una de les decisions que s’hauran de prendre els pròxims mesos. És veritat que la CHE tindria la possibilitat de tornar a licitar la concessió. Amb tot, fonts coneixedores del cas asseguren que aquesta no és la intenció de la Generalitat. Aquestes mateixes fonts donen per fet que la CHE es mostrarà oberta a dialogar sobre la qüestió. De moment, Endesa prefereix no pronunciar-se, tot i que cal esperar que també acabi participant en el debat. Per Florit, desmantellar algunes de les preses és una "opció real". Però també adverteix que el tema s’ha d’afrontar amb "prudència" i "interlocució constant".

A més del parc, la Generalitat, la CHE i les companyies elèctriques implicades, es pot tenir en compte un altre actor rellevant: els ajuntaments. Ara com ara, els municipis que disposen d’una d’hidroelèctrica, reben diners a canvi. Per tant, és possible que, en cas que es plantegi fer caure alguna presa, es busqui una fórmula per compensar consistoris com a Espot.

Cas complex

La presa de Sant Maurici es va dissenyar en una època en què era habitual incorporar aquestes barreres hidràuliques en llacs i rius per disposar d’energia. Però en l’actualitat, la política hídrica que exigeix Europa va en la direcció contrària: es reclama una bona gestió dels rius i l’impuls d’accions per "restaurar els rius". En realitat, Catalunya té ja dibuixades diverses actuacions que preveuen la demolició de petites preses o assuts per recuperar la connectivitat fluvial en tot el territori.

L’objectiu final és afavorir una bona dinàmica que permeti llibertat de moviment als organismes que habiten al riu. Els peixos i els amfibis, per exemple, només es poden desplaçar sense problemes d’un ecosistema a un altre quan aquesta connectivitat és present. Els meandres i les àrees inundables properes als rius són llocs ideals per a la fauna. I la presència de preses dificulta la seva formació. En cap cas es tracta només d’acabar amb la presa: se solen posar sobre la taula plans que inclouen la millora de l’hàbitat perquè l’estat dels ecosistemes progressi en positiu.

Aquests arguments, juntament amb el fet que Sant Maurici és dins de l’únic parc nacional de Catalunya, s’esgrimiran per defensar el desmantellament de la presa. En canvi, els llacs retinguts que no formen part del parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ho tenen més difícil per veure desaparèixer les preses. L’estany de Colomers o el Gento són masses d’aigua importants i les preses són més grans. No es poden reduir a velles estructures de ciment. Això provoca que la seva eliminació sigui molt més complicada.

Notícies relacionades

Els ecologistes diuen que és "urgent" fer caure la presa de Sant Maurici

L’art, a la recerca del batec de la Terra

Un altre assumpte que podria influir a l’hora de determinar el futur d’algunes preses és la possible ampliació dels límits del parc nacional. En cas que les zones avui perifèriques passin a formar part del parc, l’escenari canviaria. Florit ja ha expressat en més d’una ocasió que és una possibilitat "raonable", però que ha d’anar acompanyada de consens i d’un bon pla de gestió.

Més enllà dels límits d’Aigüestortes, el debat és lluny d’obrir-se. Però tant a Espanya (Aragó i Catalunya) com a França i Andorra hi ha una llista important d’estanys naturals retinguts. Fonts de la CHE i responsables de zones protegides afirmen que és important analitzar cada cas per separat, abans d’accelerar projectes de renaturalització.