Muret, on tot va canviar

Des de fa poc més d’un any, per culpa de la invasió russa d’Ucraïna, hi ha noms de llocs que han passat a formar part de la nostra quotidianitat i que hem après a pronunciar Kíiv, Khàrkiv, Donbass... Amb tota naturalitat.

No sabem ni com ni quan, però tard o d’hora la guerra s’acabarà, com totes les guerres que hi ha hagut abans. I, amb el pas dels anys, les dècades i les generacions, un episodi terriblement traumàtic per als que l’han patit només existirà a les pàgines dels llibres d’història, per engreixar-se la llista infinita de conflictes bèl·lics que, tot i que hagin pogut tenir una enorme importància, només alguns historiadors recorden. No fa falta anar gaire lluny per trobar-ne exemples i a un dediquem el ‘Tren de la Història’ d’aquesta setmana: la batalla de Muret.

Ara Muret és una localitat d’uns 20.000 habitants idíl·licament situada a la vora del riu Garona, a tan sols 20 quilòmetres de Tolosa de Llenguadoc, però l’any 1213 va ser l’escenari d’una batalla que marcaria el futur de la Corona d’Aragó i de l’estirp dels comtes de Barcelona. El primer que s’ha de fer per entendre què va passar és esborrar les divisions estatals actuals, perquè llavors el Pirineu no era frontera de res i els països moderns forjats a cavall dels segles XVIII i XIX no existien. De fet, en aquell temps, el Llenguadoc era un territori que anava per lliure malgrat ser entre dues grans potències: França, al nord, i la Corona d’Aragó, al sud.

El moviment càtar

Un dels problemes que hi havia és que, a diferència d’aquests dos regnes, que tenien un fort poder, a les terres llenguadocianes, el comte de Tolosa no aconseguia imposar la seva autoritat als altres nobles de la zona. Aquell poc control territorial va possibilitar la proliferació del moviment càtar, que al nord havia sigut perseguit sense contemplacions. Aquest corrent religiós defensava un seguiment més rigorós de la fe en Crist i posava en entredit el Papa, perquè els seus membres consideraven que la jerarquia eclesiàstica de Roma era massa permissiva. D’entrada el Vaticà no els va fer gaire cas però, al veure que cada vegada tenien més adeptes, va decidir ordenar una croada, ja que els senyors del Llenguadoc no actuaven contra aquells a qui consideraven heretges. A nosaltres ens costa entendre la importància que tenia la qüestió religiosa en aquells temps, però a l’edat mitjana la protecció de les ànimes era més important que la vida terrenal.

Simó de Montfort, en representació del rei de França, va liderar l’operació. La brutalitat de les seves accions militars contra la població, càtara o no, va atemorir els nobles, que, a més, van ser desposseïts dels seus títols, que passaven a les mans dels creuats per disposició papal. Davant aquesta situació, els senyors de Tolosa, Foix i Comenge necessitaven un aliat fort que pogués socórrer-los. I llavors van mirar al sud per demanar ajuda a Pere el Catòlic, rei d’Aragó i comte de Barcelona. D’entrada, el rei va intentar negociar amb el papat i els creuats per aturar les hostilitats, però no va servir de res. Només va quedar una sortida: la guerra.

El 1213, els croats havien conquerit gairebé tot el Llenguadoc. Un dels pocs reductes que no havien caigut a les seves mans era la zona de Muret, un lloc cridat a passar a la història. Sembla que el rei Pere no va escoltar els consells del comte de Tolosa i, en comptes d’esperar l’arribada de reforços, va voler lluitar a camp obert contra la cavalleria francesa, famosa per la seva destresa.

Unes hores de combat

Notícies relacionades

El pòdcast d’EL PERIÓDICO: Es compleixen 25 anys de la Viagra

Especial de Sant Valentí: com es pot reciclar una relació tòxica

El xoc va durar unes hores. Per a Montfort no es tractava només de guanyar. Ell volia acabar amb el rei d’Aragó. Pere el Catòlic era conscient d’això i per lluitar anònimament i demostrar la seva vàlua com a cavaller va canviar l’armadura amb un dels seus homes. A l’adonar-se que els enemics havien abatut els que pensaven que era ell, no va dubtar a desfer la confusió i identificar-se. Els de Montfort es van abalançar sobre el rei Pere, que no va poder fer res per aturar-los. La gosadia li va sortir cara a ell i al regne.

Al caure mort al camp de batalla, el pànic es va estendre com la pols entre les seves tropes, que van ser derrotades sense contemplacions. Era el 12 de setembre del 1213, un dia que ara surt en tots els llibres d’història i que ens deixa moltes preguntes que intentem respondre en el pòdcast amb el professor d’història medieval de la Universitat Complutense de Madrid Martín Alvira, que és el màxim especialista d’aquest episodi. Perquè, malgrat que ara tot això ens queda tan lluny que no sabem ni que va existir, la realitat és que va marcar el futur de la Corona d’Aragó i les fronteres que tenim ara.