Article de Vicenç Villatoro: 'L'oasi català'

Aquesta setmana s’ha tornat a parlar molt de l’oasi català. Aquesta expressió es va popularitzar l’any 1936, entre les eleccions de febrer i el començament de la guerra. En aquells moments, en el conjunt espanyol es vivia un clima d’altíssima confrontació, crispació i violència, en les paraules i en els fets, preludi ja del que seria la guerra civil. En canvi, aquests mesos de l’any 1936 van ser a Catalunya de relativa tranquil·litat. Fins al punt que –com recull Ferran Soldevila en una crònica del juny del 1936 que s’acaba de publicar en el volum Entre la dictadura i la revolució– hi havia famílies d’altres terres hispàniques que abandonaven el seu domicili habitual per establir-se a Barcelona.

Però aquest oasi català es va demostrar un miratge. Quan el 18 de juliol, una part de l’Exèrcit es va aixecar contra la legalitat republicana i va obrir així la caixa dels trons de la guerra civil, Catalunya no va ser en absolut un oasi. Al contrari. El cicle de la revolució, dels enfrontaments interns a la reraguarda republicana, de la guerra pròpiament dita i de la repressió franquista va ser a Catalunya especialment sagnant i violent. En part per factors endògens, que venien de fora, però en part també per tensions internes, que ja existien en el temps del teòric oasi.

Notícies relacionades

Catalunya i el finançament autonòmic

Albert Dalmau: "Gestionar és el més revolucionari que pot fer un Govern"

En qualsevol cas, l’expressió «oasi català», que va fallar com a descripció de la realitat, expressava en aquell moment un anhel noble. Ara l’expressió sembla que s’hagi de fer servir amb distància paròdica, com si l’oasi fos l’equivalent de la hipocresia, i s’aprofita per fer jocs de paraules i parlar de basses o de clavegueres pútrides. Però en el seu origen, l’oasi català expressava l’aspiració a construir una Catalunya on fos possible resoldre els problemes de manera civilitzada i democràtica, evitant la confrontació, la crispació i la violència. L’oasi no negava l’existència dels problemes. Però somiava un país capaç de resoldre’ls sense entrar en les exclusions i la voluntat d’anorrear l’adversari que finalment van desembocar en la guerra civil. L’oasi no era una mala cosa, quan va néixer l’expressió l’any 1936. Només tenia un problema: no existia. Era un miratge.

Em sembla injust que aquesta vella expressió es faci servir avui amb aquest aire de menyspreu i de paròdia. Com si els oasis fossin indesitjables, negatius, i el que convingués fos la crispació, la confrontació i la desqualificació. L’oasi del 36 no responia a la realitat, però com a aspiració era del tot positiu. No dibuixava una Catalunya idíl·lica i perfecta. Simplement, expressava la vocació de resoldre els problemes d’una manera enraonada i pacífica. Tant de bo hi hagués hagut oasi, llavors.