¿Qui atia el debat identitari?

Amb l'arribada del tripartit n'hi va haver que es van afanyar, des de CiU, a acusar les tres forces coalitzades de voler defugir el debat identitari per substituir-lo pel clàssic eix dreta-esquerra. Si aconsegueixen el seu objectiu, venien a dir, Catalunya passarà a ser una regió més d'Espanya, sense cap especificitat remarcable. No cal dir, set anys després, que el pronòstic no podia ser més desencertat. Però el que ningú podia ni tan sols imaginar-se aleshores és que fos el PSC, en vista d'unes enquestes molt negatives, el que agités la bandera identitària.

Cada cop queMiquel Iceta, Jaume Collbonio el mateix José Montillaobren la boca és per acusarArtur Masde ser una mena de llop independentista sota un mantell de be nacionalista moderat. El més divertit del cas és que CiU fuig com de la pesta d'aquest debat, per centrar-se en els efectes de la crisi. ¿Què està passant? ¿A qui li interessa aquest debat i a qui no? El puzle català és molt complicat.

Des del principi, el tripartit va estar més preocupat d'oferir una imatge de bon gestor (segurament pels nombrosos complexos que arrossegava) que d'imposar un relat d'esquerra contra dreta. I així s'entén, per exemple, la política de pactes nacionals amb CiU. El problema és que aquest objectiu ha xocat amb el desgavell intern i la imatge de desunió. Arribats a la recta final de la legislatura, s'adonen que per aquest flanc no hi ha res a rascar.

Notícies relacionades

El Govern central negocia in extremis amb Junts per salvar la pujada de les pensions després del no del PP

Paz Esteban, imputada en un segon cas d’espionatge a ERC

La crisi representava, almenys en teoria, una oportunitat per contrastar projectes. Però l'endimoniada aritmètica electoral madrilenya ha obligat CiU a fer de llevadora de la reta­llada social més dura de la democràcia de la mà del PSOE, de manera que el PSC, per aquí, tampoc pot fer mal a l'adversari. Quan explota elcas ­Pretòrias'acaricia la idea de con­traposar el relat de les mans netes, però, amb alcaldes i exdirigents imputats, l'operació també resulta ­inviable.

Per això, en l'actual context de crisi i efervescència independentista, l'únic sortint al qual els socialistes poden agafar-se per desmarcar-se de CiU és la seva aposta clara per la continuïtat de Catalunya a Espanya sobre la base del compliment íntegre de l'Estatut. Agitar el fantasma de la secessió és l'única manera que han trobat per presentarMontillacom l'home que assegura l'estabilitat, la serietat i una relació lleial amb Espanya. Amb aquesta jugada el PSC sembla anticipar el futur i assumir el paper dels federalistes quebequesos o els laboristes escocesos, és a dir, convertir-se en el partit delnoa la independència. El preu és aparèixer al costat del PP, però almenys així aconsegueixen allunyar-se de CiU, diferenciar-se'n en alguna cosa. Tenir una bandera, i una identitat. Perquè en això CiU és veritat que no en té. O no només una.