¿Una protesta independentista?

A la manifestació de dissabte passat a Barcelona hi va acudir, de ben segur, molta gent, moltíssima gent, amb sensibilitats i amb projectes polítics entorn de la qüestió catalana molt diferents. Però és cert que en tots aquells aspectes visibles que participen en una manifestació

–pancartes, banderes, lemes espontanis, càntics de la gent– la tintura principal va ser de caràcter independentista o, si es prefereix, sobiranista. L'Estatut hi era poc present i hi era molt present un escenari post-Estatut. Vista a peu de carrer, la manifestació no era només independentista, però era sobretot independentista. O era més independentista que qualsevol altra cosa.

Aquesta preeminència dels lemes, les banderes, el sentiment independentistes es pot explicar parcialment per aspectes conjunturals. Les manifestacions, com les assemblees, afavoreixen les posicions més senzilles de verbalitzar i d'explicar, contra les que resulten massa matisades i complexes. El gènere no ajuda al matís. La manifestació era a més l'expressió d'un malestar, i la indignació busca sempre les formes més contundents de visualitzar-se: l'any 1977 fer onejar una bandera catalana era un signe de reivindicació, de protesta i de revolta. Avui és, per fortuna, una bandera institucional. Per aconseguir expressar el mateix grau de protesta cal apujar alguns graus la temperatura i fer servir una estelada.

Notícies relacionades

L’or blanc de la defensa: el negoci del rearmament desencadena la guerra pel control de la nitrocel·lulosa

El Ministeri de Joventut s’obre a limitar el vot als 16 anys a les eleccions europees per desbloquejar ja la reforma

Tot això és cert. Però els aspectes circumstancials no ho expliquen tot. Semblava –i en bona part era– una manifestació independentista perquè la dinàmica profunda de les coses ho afavoreix. La sentència enterra bona part de les il·lusions en una Espanya plural, plurinacional, plurilingüe, alternativa a la de sempre. El Constitucional diu que no hi ha cap altra nació que l'espanyola i que les llengües de l'Estat no són iguals, no tenen la mateixa consideració jurídica, ni tan sols dins de Catalunya. Els qui creien que era possible una Espanya diferent d'aquesta han rebut un cop de porta als nassos.

En la manifestació de dissabte, i en el si del catalanisme, s'han ajuntat dos lemes diferents. Un, el de l'independentisme clàssic, diu: «No volem ser espanyols». L'altre, el de molta gent perplexa o resignada, diu: «A Espanya no ens hi volen». O, més ben dit, només ens hi volen si hi entrem despullats d'allò que som o que volem ser, de la llengua, dels símbols, de la consciència nacional. ¿Quan es multiplica l'independentisme? Quan aquests dos lemes es troben i se sumen. I per una porta o altra, per la dels que ho volen o per la dels que s'hi han vist abocats, hi entra molta gent, votants de gairebé tots els ­partits.