L'enclusa i el martell

La coincidència temporal de la passejada imperial deJosé María Aznarper Melilla i el recurs contra la llei d'acollida catalana de la defensora del poble (sic) dibuixa perfectament els límits d'un nacionalisme espanyol lingüisticoterritorial que, comencem a admetre-ho, s'ha emportat qualsevol indici de reforma federalitzant. El recurs deMaría Luisa Cava de Llano és l'enclusa juridicoinstitucional, mentre que la desfilada d'Aznarés el martell que avisa els heretges, a través de les imatges del telediari. I encara que això segon sigui més visible (i per tant més fàcil de desacreditar, carn d'acudit dePolònia), és el primer el que té importància, perquè respon al pensament de les institucions de l'Estat, que des de fa setmanes tenen una nova bíblia per sadollar-se: la sentència del Constitucional sobre l'Estatut.

La sentència ofereix diversos flancs per on atacar l'autogovern català, i el més feble i sensible és el lingüístic. No és, doncs, casual que la primera estocada es dirigeixi cap a aquest flanc. Al carregar-se la paraulapreferent, en relació amb l'ús públic del català, el TC ha obert una bretxa per desmuntar tot el nostre edifici lingüístic, que està construït sobre aquest concepte mai abans explicitat però sí assumit: el català per sobre del castellà en l'àmbit públic. En la sentència, el TC admetia que les administracions poden prendre mesures per corregir desequilibris producte de pràctiques anteriors, i per això es considera que la normalització lingüística és una situació passatgera, que acabarà quan s'arribi a una situació d'equitat. Però ¿què és una situació d'equitat en l'àmbit lingüístic? ¿Qui decidirà si s'hi ha arribat o no? ¿Quines conseqüències tindrà per al model escolar, per exemple?

Notícies relacionades

El Govern central negocia in extremis amb Junts per salvar la pujada de les pensions després del no del PP

Paz Esteban, imputada en un segon cas d’espionatge a ERC

El recurs contra la llei d'acollida és el primer pas d'una ofensiva més àmplia que, emparant-se en l'ambigüitat de la sentència, té per objecte reafirmar la supremacia del castellà en els límits geogràfics de l'Estat (que inclouen Ceuta, Melilla i les illes Chafarinas). Però la sentència tocava altres temes, i encara que la missió del tribunal fos posar ordre en el sistema autonòmic, tot apunta que serà al revés. Caigut el blindatge de les competències, la sentència ens aboca a una guerra de recursos i contrarecursos que amenaça de saturar el TC i fer descarrilar el procés autonòmic, que fa anys que mostra símptomes d'ineficiència i hiperpolitització. La recentralització s'obre pas en l'agenda madrilenya mentreJosé Luis Rodríguez Zapatero i els seus adlàters miren cap a una altra banda.

¿I Catalunya? Cap govern, i el català no n'és cap excepció, pot viure eternament en la inseguretat jurídica i sota sospita. En algun moment la tensió saltarà, i no cal que sigui durant una visita de Chuck Norris Aznar.