L'elogi de la discreció

Descobreixo que mai seré mosso d'esquadra quan contemplo la formació vestida de gala que entra caminant al parc de la Ciutadella amb els acords de la Marxa d'autoritats, una peça amable i vuitcentista. Si no fos perquè porten una pistola a la cintura, es podria dir que els Mossos s'assemblen a un grup de danses regionals. Descobreixo la meva falta de vocació, doncs, quan els veig entrar i, després, quan els contemplo al llarg de més d'una hora, quiets i aturats, ferms, sense moure ni una cella, oferts com a símbol a la calor patriòtica i meteorològica. No hi ha cap desmai, ni una sola deserció. Més fins i tot: quan acaba l'homenatge a la llengua, l'eix vertebrador de l'acte, em fixo en un detall gens insignificant. Els mossos no suen. Intenten recuperar-se amb un glop d'aigua mineral i amb alguna fotografia familiar per immortalitzar el moment, però no suen. A mi, ja m'haurien d'haver ingressat d'urgències. Per sort, estic assegut a la glorieta del parc, a l'ombra.

Homenatge a la barca

Entre els assistents, no obstant, s'estableix una competició per combatre el sol i la xafogor. Es fan servir pàgines del diari, cartrons i fins i tot el programa oficial, tres fulles grapades amb una peça semblant a un clau. Si les estens, i amb una mica d'energia cinètica aplicada, poden passar com a ventall.

Per als barrets, la majoria es decanta per l'estil vaixell de paper, potser com un homenatge popular a la imatge oficial de l'acte, La barca dels Segadors de Benet Rossell. Representa un navili inestable amb una partitura esfèrica que fa la funció de vela. Per ponent (¿una metàfora?) s'acosta una borrasca en forma de núvol de taca de tinta que presagia un vent favorable o una tempesta perfecta. Vés a saber. En qualsevol cas, la Ciutadella és un infern. Les autoritats vigents seuen a l'ombra, Govern i oposició, i la durada de la cerimònia està calculada de manera que el sol els afecta únicament quan s'acaba. Les altres autoritats, els expresidents Pujol i Maragall, i també Rigol i uns quants més, estan situats a la platea i no tenen permís per fabricar-se barrets. Aguanten com poden, però Maragall és qui més s'adequa a les circumstàncies. Vesteix roba

casual, amb americana marró, sense corbata, i amb uns pantalons clars que bé podrien ser texans. Saura se'l mira estupefacte. Avantatges de ser Pasqual.

Excés de veus

L'acte és una successió d'actuacions musicals i de recitats poètics que alguns comparen amb el festival de San Remo. Sobretot quan actua Franca Masu, la cantant algueresa que presenta un anunci promocional de les aigües cristal·lines de Sardenya. Sembla que en qualsevol moment apareixerà a l'escenari el fantasma de Gigliona Cinquetti o Domenico Modugno. Al meu entendre, hi ha un excés d'homenatges i de veus, i tot transcorre amb una a pulcritud horaciana: l'elogi de la discreció. Fins i tot l'Adéu, Espanya!, de Maragall, s'assembla a un braç de gitano de postres de diumenge: tou i comestible. O la veu d'Espriu, quan proclama que «el poble alçat retrobi el camí». O el missatge de Vicens Vives: «L'entusiasme hispànic d'aquella generació catalana quedà decebut. L'Estat no sirgava».

Missatges del passat cap al nostre present que es desfan com la mantega en una cassola a foc lent. El tribut a Vicens és a càrrec de Sílvia Bel, vestit blanc i cabells rossos, amb rissos. Aquesta noia, encara que llegís la guia telefònica, seria capaç de provocar una tremolor als genolls i al llarg de tota la columna vertebral. És llavors quan la bandera que presideix la Diada oneja a causa del vent que és gratificant i fa disminuir lleument la temperatura.

Notícies relacionades

El debat independentista aviva l'interès de la premsa estrangera

La divisió política marca la Diada

La bellíssima Sardana flamenca composta i interpretada per Toti

Soler («que no és sardana ni flamenca», com diu ell mateix) i el minifestival de jotes eleven el to festiu, i la cosa s'acaba amb uns crits espontanis a favor de la independència i amb l'imprescindible cant d'Els Segadors. A la vora del llac, en un prat amb ombra, un home gran i atlètic, abstret i espiritual, fa el pi i dóna lliçons de tai-txi a un jove amb arracades.