Escolti, senyor candidat

Ignoro si estarà d'acord amb mi que Catalunya es troba en una delicada situació que, per mi, constitueix un fruit no buscat, però cert, d'aquests últims set anys. Després, podem coincidir que aquestes no seran unes eleccions qualssevol. No les qualificaré d'històriques, perquè aquest epítet s'ha convertit en una vulgaritat de tant fer-lo servir, però sí d'importantíssimes. Li seré franc.

L'ànima del poble català està danyada per la frustració derivada del nou Estatut d'autonomia, i no només, ni tan sols principalment, perquè el Tribunal Constitucional n'ha reduït l'abast, que també, sinó perquè se'ns va embarcar en una aventura que els ciutadans mai havien sol·licitat, es va fer la travessia desconeixent la bravura del mar, sense els aparells precisos, i a sobre amb mariners que mai abans s'havien fet a la mar.

En això, la majoria de vostès van ser com Abraham, que va oferir terra promesa, i que encara avui, milers d'anys després, és terra discutida. Fixi-s'hi: la diferència entre allò que van dir i allò que en veritat s'ha obtingut és tan gran que, ara per ara, el principal partit català té com a nom Abstenció. Disculpi, però vostè alguna responsabilitat hi deu tenir.

Perquè carregar «contra Madrid» és massa fàcil. Llançar a tercers els dimonis que nosaltres mateixos creem no pot ni ha d'explicar per més temps els dèficits i les insuficiències de la nostra acció política.

Cap nació creixper se a costa d'atribuir, recriminar, inculpar, acusar i condemnar altres nacions. Va a més per mèrits propis. I ara toca apostar per l'excel·lència com a país i no per l'enfrontament permanent contra el poder polític espanyol que se centra a Madrid. Únicament sent els millors en tots els terrenys podrem arribar a ser respectats. La resta és pura excusa, incapacitat manifesta i fonamentalment una gran estafa. Perquè el que s'exigeix de vostè és que resolgui els problemes, que no enredi ni irriti, que calli en lloc de parlar tant, que enterri les bestieses i que assenya-li metes que siguin possibles d'assolir. Això ha canviat. No se'l paga perquè encapçali una manifestació de protesta, sinó perquè, amb els seus èxits, eviti la necessitat de fer-la.

Aquests són temps de canvis profunds, senyor candidat. El que tenen de frenètic ens atordeix a tots. Caldrà trobar un lloc on poder pensar i decidir. Però acceptarà que Catalunya no serà res demà mateix si l'excel·lència no es dóna als nostres col·legis, als nostres instituts i a les nostres universitats. Discutint-nos sobre obvietats, ens hem constituït en un vagó de cua respecte de la formació dels nostres joves. Així no anem enlloc i, sense voler posar-me tràgic, li dic que o hi ha sublimitat educativa o simplement no serem ningú.

Les nacions, avui en dia, ja no es calibren pel seu desig de ser, el qual resta ancorat en el romanticisme, sinó pel que són. I sense un PIB elevat a un ni se'l coneix ni se'l reconeix. I la diferència la marca la competitivitat econòmica fonamentada en la formació innovadora dels ciutadans.

Ignoro quin és el seu punt de vista, però el meu és que estem malament perquè, entre altres coses, hem deixat de cultivar alguns valors com l'exigència, la responsabilitat i la voluntat individual d'anar a més. Disculpi: ens hem convertit en una república de papanates acomodats. És per aquest motiu que li dic que únicament podem estar entre els grans si abans aconseguim madurar com a societat.

L'economia no funciona. Podem atribuir-ne la responsabilitat a qualsevol, però retingui una dada recent: la victòria republicana nord-americana més important en els últims 80 anys ha estat marcada per la influència del Tea Party, que únicament proposa un parell de coses en l'àmbit econòmic: la reducció de la despesa pública i l'equilibri pressupostari. No proposen endeutar-se, sinó viure del que es produeix, i ser tremendament austers en la cosa pública.

El missatge ciutadà ha estat contundent: s'ha de reduir l'Administració, aquesta s'ha de centrar en aspectes com l'educació, la sanitat i els transports, i s'ha de deixar més espai per a l'esfera individual. En aquest punt, la Unió Europea no pot fer res més que reconèixer el fracàs de les polítiques de despesa, ja que aquestes no s'han enfocat a revitalitzar el teixit productiu, sinó a taponar els forats del malbaratament. S'ha escollit un camí equivocat. I nosaltres també l'hem escollit, perquè no es tracta de subvencionar aquells que no poden seguir, sinó ajudar-los perquè tornin a caminar.

Perdoni, senyor candidat, que no li desitgi sort. És vostè qui ha de convèncer-me que està madur per governar la incertesa. Perquè d'això es tracta: no hi ha ni tan sols una petita espelma encesa enmig de tanta foscor. No m'ofereixi ni retòrica ni enfrontament amb Madrid. ¿Sap què m'interessa? Doncs què serà de mi i dels meus. Accepto que pot semblar com una petició carregada d'egoisme, però vostè ha de saber que avui ha de parlar-nos de preus, d'impostos, d'educació, de sanitat, d'infraestructures, dels qui no poden seguir i també d'ideals. Centri's i vagi al gra.

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

Exdiputat al Congrés

per Convergència i Unió.