¿Fracàs dels partits?

La renúncia del PSC a reeditar el tripartit -fins i tot en el supòsit que fos possible- convida a la reflexió. En especial, perquè no va acompanyada d'una clara alternativa estratègica. En el seu origen, l'aposta pel tripartit (deMaragall el 2003 i deMontillael 2006) no semblava un mer expedient de tràmit. Insinuava que el PSC i els seus socis apuntaven a un canvi estratègic quenormalitzariala política catalana, una vegada caducat un llarg cicle de domini nacionalista.

Aquesta és la raó per la qual el Govern del tripartit va despertar expectatives positives entre amplis sectors ciutadans que veien esgotades les possibilitats del projecte convergent. Aquest aparent caràcter estratègic del projecte va excitar també una hostilitat superior a la que genera la dialèctica clàssica entre majoria i oposició, irritant als qui sostenien que l'aliança naturalera la constituïda per CiU i ERC.CiU + ERC = Catalunyava ser el lema rotund d'alguns grafits del carrer després de les eleccions del 2003.

El missatge grafiter va ser difós també de manera més o menys subtil per alguns agents intel·lectuals i mediàtics, incrustats a vegades en els mitjans públics de la Generalitat. Fora de Catalunya, la coalició tripartida va provocar l'exasperada aversió del PP deJosé MaríaAznari dels seus pregoners. Però també va despertar la fonda suspicàcia d'alguns sectors del PSOE, entossudits a assajar a Catalunya la dialècticaconstitucionalisme-nacionalismeaplicada al País Basc. Es va desqualificar, a més, la coalició com una patologia, ignorant la lògica dels règims parlamentaris en els quals la norma general és el govern pluripartidista: en aquest moment, 11 de les 15 democràcies europees més antigues tenen un govern de coalició.

En aquest clima hostil, els errors innegables dels dos tripartits van ser esbombats amb entusiasme. En canvi, els importants èxits que un observador imparcial ha de col·locar en l'acció dels governs dePasqualMaragalli deJoséMontillavan ser donats per descomptats, amb prou feines valorats o interessadament ignorats. Quan s'examinen les dades reals, queda clar que aquests governs presenten uns resultats de qualitat superior a la de les dues legislatures que els van precedir, fins i tot sota el cop de destral d'una crisi econòmica sobrevinguda. La pretesa inestabilitat dels executius deMaragalliMontillaés desmentida pel fet que els dos governs han ultrapassat de sobra els 800 dies que els politòlegs exigeixen com a mitjana per poder catalogar un govern com de llarga durada.

Però el que és cert és que els socis del tripartit no han sabut contrarestar el marxamo negatiu rebut des del seu origen. Va cometre errors de comunicació. Va patir la bel·ligerància innegable de potents grups mediàtics. Va patir les diferències internes que acompanyen tots els governs de coalició: vegeu, com a mostra, les discrepàncies públiques entre els socis dels dos successius tripartits alemanys de la cancelleraMerkel.

No obstant, crec que l'error bàsic dels socis dels dos tripartits catalans va ser assumir la seva aliança com un expedient forçat per l'aritmètica parlamentària, però sense voluntat d'aprofitar l'ocasió per establir les bases del projecte polític compartit queMaragallintuïa. Per fer-ho convenia iniciar la revisió d'un sistema de partits cada vegada menys comprensible per a l'opinió pública, inclosa gran part dels votants del PSC, ERC i IU. Perquè perceben que més de 30 anys de canvis socials accelerats reclamen també nous plantejaments.

Fracàs, doncs, dels partits -i no pas fracàs del Govern- expressaria d'una millor manera el balanç de l'experiència i explicaria la decepció d'un notable sector de l'electorat català. En particular, del sector que va acollir la primera edició del tripartit com una oportunitat favorable per modificar un desgastat esquema polític i ajustar-lo millor a la realitat social.

El que més ha frustrat aquesta expectativa ha estat l'escassa disposició de les cúpules partidistes per anar explorant altres mecanismes d'acord i concertació que tinguessin en compte alguna cosa més que els rendiments particulars per a cadascun dels socis del tripartit. Així, la creació d'un grup parlamentari conjunt al Senat va ser un indici positiu i ben acollit, però aïllat i reduït a la marginalitat de la Cambra alta espanyola.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Sense haver avançat en aquesta direcció estratègica, ¿què poden oferir avui els socis de l'actual tripartit? Les seves opcions són replegar-se a l'oposició o formar una aliança de conveniència en la qual Convergència i Unió jugaria un paper dominant. No sembla una perspectiva que els permeti recuperar un gran suport social.

Agafar-se a una altracombinazionepot satisfer els interessos d'alguns aparells partidistes i les conveniències indissimulades d'alguns poderosos grups de pressió. Però no mitigarà el distanciament entre la societat i la política. No revitalitzarà l'energia ciutadana, debilitada per una desil·lusió molt menys imputable a l'obra de govern de l'Executiu sortint que a la falta de perspectiva històrica dels partits que l'han integrat. Exconseller de Justícia i catedràtic de Ciència Política de la UAB.