Un moment clau

El director d'EL PERIÓDICO m'ha demanat una opinió davant del procés electoral català. Com alguns dels lectors deuen saber, jo vaig renunciar al debat polític conjuntural i partidari ja fa una mica més de tres anys. No vull trencar ara aquest compromís personalment autoimposat, malgrat que tampoc renuncio a tenir alguna cosa a dir. Perquè, fins i tot sense entrar en la picabaralla electoral, és cert que estem davant de les novenes eleccions al Parlament de Catalunya des de la recuperació de l'autonomia gràcies a la Constitució espanyola del 1978 i a l'enyorat -i molt millor que l'actual, que és un autèntic xurro- Estatut del 1979. I, evidentment, alguna cosa es pot dir des de la perspectiva d'un ciutadà com jo, interessat per la cosa pública.

La primera consideració és que haurien de ser unes eleccions, per tant, normals. És a dir, per permetre als ciutadans dirimir entre programes polítics que puguin afrontar els grans reptes que Catalunya té com a societat, en el conjunt d'Espanya i en el marc europeu al qual pertanyem.

Però, com sempre passa aquí, les eleccions no són normals. Perquè no és normal estar permanentment discutint sobre què volem ser de grans, o sobre si el problema és el nostre encaix a Espanya, o sobre si tot se solucionaria gràcies a un il·lusori concert econòmic que no té cap encaix constitucional… Ja s'ho faran tots els que vulguin centrar el futur debat polític en coses impossibles. I, per tant, frustrants…

Però els problemes de Catalunya -dels catalans- són uns altres. Estem davant d'una crisi econòmica i d'ocupació que és la pitjor que puguem recordar. Estem davant d'una evident pèrdua de pes específic com a economia i com a referent cultural i social. En resum, hem d'assumir una cosa evident: hem deixat de ser admirats i, per tant, objecte d'emulació; i hem passat a ser exemple de mal govern, d'anquilosament social i cultural, i de decadència…

Alguna cosa hi pot haver d'injust en tot això. Sens dubte. Perquè la societat catalana i, sobretot, el seu teixit empresarial segueixen sent una cosa profundament admirable. Però és obvi que ja no som el que érem i, per descomptat, ja no tenim res a a veure amb el que en algun moment alguns creuen que vam ser. Ras i curt: ni tan sols som ja un referent que ningú discutia.

Catalunya necessita un revulsiu. No necessita ni excuses de mal pagador ni laments de ploramiques. Necessita un programa de recuperació que es basi en els nostres propis recursos. Com sempre que Catalunya ha progressat històricament. Sobre les seves pròpies forces. Com a societat que va creure en ella mateixa. La força de l'anomenada societat civil.

La mítica societat civil catalana. Que, deixin-me que els ho digui, amb prou feines existeix. Ha estat subsumida pel poder polític. El que encara existeix o el que, presumiblement, vindrà. Només ens queda

-que no és poca cosa- La Caixa i el seu entorn. Algunes vegades penso en els directius d'aquesta vital institució i desitjo que siguin conscients del seu paper, que va molt més enllà de les seves responsabilitats específiques i que marcarà bona part del que Catalunya pugui ser en el futur.

Però torno a les eleccions del pròxim dia 28. I al debat realment clau: què és necessari fer perquè Catalunya recuperi competitivitat, capacitat per generar ocupació, i torni a ser referent de progrés per a tot Espanya.

Siguem clars: no és possible crear un marc català específic de relacions laborals, ni un espai igualment específic per a la innovació, ni polítiques macroeconòmiques pròpies, però sí que hi ha lloc per a certs marges de maniobra.

Cal centrar els esforços pressupostaris en la competitivitat, i no en els aspectes lligats directament a la identitat. I s'ha de generar credibilitat financera.

Per això, el principal problema que haurà d'afrontar el pròxim president no és només que es trobarà la caixa buida. Ni tan sols que es trobarà amb els calaixos plens de factures pendents. El principal problema és que haurà de fer front a l'escassa capacitat d'endeutament de la institució.

Si no es resol aquest problema, la capacitat de governar serà molt limitada. No es podran licitar obres noves, ni emprendre polítiques de cap tipus. Només sobreviure, i amb molts esforços.

AQUEST és l'autèntic repte: convèncer el sistema financer que, malgrat tot, la Generalitat mereix, encara, crèdit. A tots ens convé que sigui així. I després ja hi haurà temps per depurar responsabilitats. Perquè d'haver-n'hi, n'hi ha.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

I tots sabem on.

Una autèntica pena. Tant de bo reaccionem. I que ho faci una renascuda societat civil encara que sigui ressorgint de les seves cendres. Perquè, si no, Catalunya deixarà de ser definitivament un referent. I, encara que sembli el contrari, no parlo de política. Parlo de societat, d'economia i de cultura. Parlo de lideratge. I, evidentment, de la seva absència. Tant de bo no sigui irreversible. En el passat hem superat situacions encara més difícils. Economista i exministre.