Míster candidat

Després de llargues setmanes d'expectació, molt aviat coneixerem el resultat de l'enfrontament. Analitzades les tàctiques, assumit el potencial dels uns i dels altres, buscats els punts febles del contrari i intentat l'enardiment dels ànims del públic, s'acosta l'hora de la veritat, el moment en què tota especulació deixarà de tenir sentit: només comptarà el resultat final.

El paràgraf anterior serveix tant per al clàssic Barça-Reial Madrid de dilluns com per a la cita amb les urnes de diumenge: futbol i eleccions es barregen aquests dies en l'ànim de molts ciutadans. Si bé és cert que poca cosa o res té a veure una cosa amb l'altra, resulta curiós apreciar en els caps de llista de les diferents candidatures alguns trets propis de determinats entrenadors d'equips punters, tant en la manera d'enfocar la campanya electoral com en les circumstàncies en què ho han fet.

Així, per exemple, el president Montilla podria recordar Bobby Robson. En la seva única temporada al Barça, l'entrenador britànic va haver de carregar amb l'herència d'un predecessor exuberant que desplegava un joc ofensiu espectacular però, això sí, poc donat a la disciplina i a cuidar la defensa. Robson era capaç d'apostar per un joc clarament d'atac encara que la grada mai entengués per què alineava cinc centrals a l'equip titular. Com Montilla, Robson coneixia a fons l'ofici: va ser capaç de dotar d'un cert ordre una plantilla descompensada que al camp solia partir-se per la meitat. Prudent i mesurat, poc donat a les declaracions públiques o a la gesticulació gratuïta, va guanyar tres títols amb el Barça, però molt pocs recorden quins.

«Valent», es va definir Joan Puigcercós en la seva campanya, un atribut molt volgut per Javier Clemente. De verb contundent i gestos enèrgics, Clemente s'ha distingit per saber treure molt partit de plantilles modestes a partir d'un joc directe, molt físic i una mica rudimentari. Al llarg de la seva carrera ha mantingut polsos memorables que han polaritzat l'afició: Manu Sarabia o ell, per exemple, un enfrontament que recorda el de Puigcercós amb Carod-Rovira. Diversos equips han contractat Clemente per evitar el descens, tasca en la qual ha posat tant d'esforç com Puigcercós a evitar un sever correctiu a les urnes.

A l'extrem oposat pel que fa a caràcter i tarannà, Juanma Lillo, acomiadat dissabte passat de l'Almeria, es prodiga en frases de l'estil «mirant cap avall estem anant cap amunt, o sigui que no mirarem cap amunt, no fos cas que ens en anéssim cap avall». Joan Herrera podria sentir-se identificat amb ella: Lillo i ell tenen en comú una certa aura d'herois que lluiten contra enemics molt més poderosos, als quals consideren representants de l'obscurantisme i la reacció. I són valents: «No arriscar és el més arriscat, així que, per evitar riscos, arriscaré», va dir Lillo quan entrenava el Tenerife.

Pel que fa a l'oposició, Albert Rivera va assumir fa temps un rol semblant al de Tintín Márquez: nomenat molt jove entrenador de l'Espanyol, va haver de lidiar amb els que fins no feia gaire eren els seus companys d'equip, i a alguns els va costar acceptar que manés, prengués decisions, es posés seriós amb ells i tingués projecció mediàtica. Márquez va intentar treballar l'autoestima del grup, convençut que el sentiment d'estar en clara minoria era l'autèntica força de l'equip, el nucli de la seva personalitat i el que el distingeix dels altres.

Aparentment mancat de zidanes a Catalunya, el PP recorre a pavones. Amb Alicia Sánchez-Camacho va fer com el Reial Madrid el 2005 al situar Juan Ramón López Caro al capdavant del primer equip després de la destitució de Vanderlei Luxemburgo: un recurs possibilista per intentar gestionar raonablement la plantilla i obtenir uns resultats a l'altura del que el club creia que havia de ser el seu paper. Envoltat d'egos poderosos, López Caro va escollir tàctiques arriscades, com Sánchez-Camacho amb la immigració, més per resultadisme que no pas per convicció i estil.

I Artur Mas, el favorit en totes les enquestes, va començar la seva carrera com Carlos Queiroz: tots dos van créixer com a segons a l'empara d'un superior carismàtic (Alex Ferguson en el cas de Queiroz, Jordi Pujol en el de Mas) i, encara que estaven molt preparats, eren elegants i tenien bon gust, quan van començar a volar sols els resultats no els van acompanyar. Mas també recorda Manuel Pellegrini quan, l'any passat, el Reial Madrid va obtenir més punts que mai a la Lliga, però es va quedar sense campionat perquè el rival va aconseguir sumar-ne uns quants més. Elegants en la derrota, assumida amb un cert estoïcisme, Pellegrini i Mas potser es van emparar en el colombià Pacho Maturana quan va dir que «perdre és guanyar una mica». Potser els resultats d'aquest diumenge donaran una mica de sentit històric a aquesta frase tan enigmàtica.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Al cap i a la fi, Albert Camus va escriure: «Tot el que sé amb més certesa sobre la moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol». Perquè, a més de novel·lista, assagista, dramaturg i filòsof, Camus va ser porter de futbol. Periodista, director de Continguts

del Grup Lavinia.