La suma del PSC

Com passa en els països complexos i madurs, els dos grans partits de Catalunya, el PSC i CiU, es van crear per la confluència de sectors heterogenis, amb sensibilitats diferents. El PSC es va crear sumant persones i tradicions diverses -per exemple, en la seva vivència del catalanisme-, però que tenien en la socialdemocràcia el punt de trobada. CiU es va crear amb gent de sensibilitats socials diverses -liberals, demòcratacristians, socialdemòcrates- que tenien el punt de trobada en el catalanisme. Tots dos s'hi troben còmodes quan parlen d'allò que els unifica -la socialdemocràcia en el cas del PSC, el catalanisme en el cas de CiU- i més incòmodes quan parlen d'allò en què existeixen sensibilitats diferents al seu interior.

Avui el problema el té el PSC. I el problema del PSC no són els resultats electorals. En tot cas, la derrota és la conseqüència del problema. Al llarg de trenta anys, tot i tenir una història d'èxits electorals, el PSC no ha aconseguit que de la mateixa manera que la socialdemocràcia és un punt de trobada de tots, ho fos també una visió compartida del catalanisme. Ha fet veure que proclamar-se federalista era aquest punt de trobada, però aquest concepte

-més teòric que emotiu- no ha servit per unificar les seves sensibilitats diverses.

Com a conseqüència, el PSC se sent còmode quan parla de socialdemocràcia, però en canvi se sent incòmode quan es parla de catalanisme, de temes identitaris, de sensibilitats nacionals. Perquè les fronteres entre sensibilitats li passen pel mig, són al seu interior. El país ha canviat. El debat sobre l'Estatut, l'aparició de la catalanofòbia política, la pujada sentimental de l'independentisme, tot això ha fet que es parlés molt de catalanisme. Que es posés en el centre del debat. Que es tibés la corda. Quan aquesta corda es tensa en el país, creixen per les puntes els partits estrictament identitaris: Laporta i Ciutadans. CiU resisteix l'estrebada, perquè el catalanisme és el seu aglutinador intern. Però el PSC pateix, perquè la corda es tensa també al seu interior.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

No es tracta d'una entre dues ànimes del PSC. Si el país discuteix què vol ser quan sigui gran, el PSC també ha de decidir-ho. Sensibilitats que fa anys podien conviure

-sense confondre's- perquè el debat era un altre, avui tiben en direccions contràries, perquè la corda s'ha tensat. El vell PSC, amb la seva positiva ambigüitat, avui ja no és possible. La suma d'heterogenis s'ha de tornar a plantejar. S'ha de trobar un punt de confluència a l'interior del PSC sobre la qüestió nacional, que sumi diferents. Amb el risc que a hores d'ara siguin tan diferents que ja no sigui possible sumar-los.