Santiago Carrillo: "Al veure Tejero vaig saber que moriria"

'Pavía arriba abans del previst'. Això va ser l'únic que vaig tenir temps de dir abans que comencés el tiroteig. L'hi vaig dir a cau d'orella a Jordi Solé Tura mentre ell s'esmunyia de l'escó, situat al costat del meu, i es tirava a terra reclamant-me: «Ajup-te, Santiago, que et tocaran». Molts no van creure mai en el cop fins que no el van tenir a sobre. Jo sí que l'esperava, però no aquella tarda.

El 23 de febrer de 1981 jo estava tranquil. Pensava que l'extrema dreta, la militar i la civil, s'havia calmat després de treure's de sobre Adolfo Suárez, que s'havia convertit en el dimoni en persona per a ells. A més, aquella tarda havia de sortir nomenat president del Govern Leopoldo Calvo-Sotelo, un polític amb uns cognoms que evocaven el protomàrtir de la Croada. Tenia clar que aquella tarda el cop no tocava.

Però va tocar. Estaven cridant a votar el diputat Núñez Encabo quan es va sentir un soroll estrany al passadís i va aparèixer un uixer corrent espantat. Rere seu va arribar Tejero amb els seus guàrdies. Jo el coneixia per les fotos que es van publicar quan hi va haver una altra conspiració anterior, en què va estar implicat. Va ser qüestió de dècimes de segon, d'un instant, però quan el vaig veure em vaig adonar del que passava. És curiós com pot anar de ràpid el cap en certs moments. Vaig sentir pena al veure que alguna cosa que ens havia costat tants anys i sacrificis, la llibertat, se¿ns en anava de les mans i Espanya tornava a ser un país bananer allunyat d'Europa. També vaig pensar en mi: em vaig posar en situació i vaig assumir quin era el meu destí aquella nit, que no era cap altre que la mort. Així que em vaig dir: avui em maten, però no permetré que es riguin de mi, aquests no humiliaran el que jo represento. 

No va ser per valor

Per això no em vaig tirar a terra quan va començar el tiroteig. No em vaig quedar assegut per valor, ni per saber gestionar millor la por. Va ser una qüestió de reflexos, de veure ràpidament, gairebé de manera instintiva, el que ens venia al damunt aquella nit. Altres sí que es van ajupir, fins i tot diputats del meu grup que havien lluitat en la clandestinitat i eren autèntics herois. En la guerra aprens que quan sonen els trets has d'ajupir-te. Jo no em considero més valent que els que es van llançar a terra, molts dels quals potser no havien sentit un tret en tota la vida. Simplement, jo vaig tenir més lucidesa en aquell moment per veure el que passava i reaccionar amb dignitat. Suárez també va tenir aquests reflexos. I Gutiérrez Mellado, que va mantenir el comportament d'un autèntic general. Tant de bo tots els generals d'aquest país s'haguessin comportat com ell aquella nit.

El meu escó estava situat a l'esquerra de l'hemicicle, unes files més amunt d'on ara seu Zapatero, i des d'allà podia veure el centre i la dreta de la cambra. Quan Tejero va començar a disparar vaig tenir la curiositat de mirar cap on eren Manuel Fraga i el cap de Fuerza Nueva, Blas Piñar, per observar les seves reaccions. Al veure que tots dos es tiraven a terra vaig pensar que no devien estar al corrent del que estava passant. Després vaig mirar cap a la presidència i ja no hi vaig veure ningú. Mentre havia estat seguint el cos a terra de Fraga i Blas Piñar, tota la presidència, amb Landelino Lavilla i la resta de senyories que la formaven, havia desaparegut. Al cessar els trets l'hemicicle semblava de sobte buit, a excepció de Suárez, Gutiérrez Mellado i Tejero i els seus sequaços.

A l'instant va pujar un guàrdia civil fins on era jo i em va demanar que em llancés a terra. Jo li vaig contestar que no. Devia comprendre que anava de debò, perquè ràpidament em va dir: "Bé, però deixi les mans sobre el pupitre", que és on les tenia, perquè estava fumant. El guàrdia es va quedar al meu costat i al cap de pocs minuts, quan la gent ja s'havia reincorporat als seients, van començar a cridar-nos a Felipe González, Alfonso Guerra, Agustín Rodríguez Sahagún, Gutiérrez Mellado i a mi. A Suárez l'havien tret abans. Em van portar a la sala dels rellotges i allà hi vaig trobar González i Guerra asseguts contra la paret, cadascun en un racó. Curiosament, no sé per què, a Gutiérrez Mellado i a mi ens van posar de cara a la sala, i a Rodríguez Sahagún el van col·locar sol al centre, a tocar de la taula. Al costat de cada un s'hi va apostar un guàrdia apuntant-nos amb el Cetme i ens van prohibir parlar. Eren les set del vespre. En aquell moment començava per a nosaltres una nit llarguíssima, tensa i silenciosa. Va ser una nit de molts cigarrets i encara més pensaments.

El guàrdia que suava

En 17 hores tens temps de donar moltes voltes a tot. Al principi intentava calcular les dimensions del cop i em deia a mi mateix que el sector del Govern que s'havia quedat fora de les Corts faria alguna cosa per alliberar-nos, si conservava una mica de força. Cap a les onze de la nit es van sentir passar uns avions. Vaig pensar que podien ser els nostres llibertadors, però eren simples especulacions que em passaven pel cap, perquè era impossible tenir cap idea del que estava passant fora del Parlament. Aquella falta d'informació suposava el pitjor dels malsons de la nit.

De tant en tant entrava a la sala Tejero amb aire molt altiu, ens llançava una mirada desafiadora, com de gran cap, i tornava a marxar. El grup de guàrdies que ens custodiaven era rellevat cada dues o tres hores, però l'actitud de tots respecte a nosaltres era sempre la mateixa: sense deixar d'apuntar-nos al pit amb el fusell i sense intercanviar amb nosaltres ni mitja paraula.

Ningú es va ocupar de portar-nos cap entrepà, però el menjar no va ser un problema aquella nit. Era difícil sentir gana o son en aquelles circumstàncies. Una altra cosa era el tabac. A Gutiérrez Mellado i a mi se'ns van acabar els cigarrets i allò sí que va ser una mala notícia. Després d'uns minuts d'incertesa va aparèixer un uixer miraculós que havia trobat un cartró de 10 paquets en una habitació. Vam respirar alleujats, perquè amb això en teníem prou per fer front a la resta de la nit. El tabac es va convertir en el nostre únic consol.

Alguns van tenir necessitat d'anar al bany i els van acompanyar. Jo, si en algun moment vaig tenir ganes de pixar, em vaig aguantar. Vaig pensar: 'Si aquests cabrons veuen que necessito anar al bany, es pensaran que tinc por'. I si hi havia alguna cosa que jo no volia manifestar aquella nit era por. La meva figura significava molt, això ho vaig tenir molt present en tot moment.

De matinada, hi va haver un incident. Al guàrdia que m'apuntava va començar a caure-li la suor a raig pel front i es va posar a manipular la tanca del fusell de manera compulsiva. Els altres vigilants se'n van adonar i van córrer a avisar. Al cap d'un moment el van rellevar i em van treure de sobre aquell paio, que tenia molt mala pinta. No vaig saber mai si actuava així pels nervis, però em vaig començar a imaginar que podia tractar-se d'un falangista, que patia de pensar en la gran ocasió que estava desaprofitant per acabar amb Carrillo d'un tret.

Aquella nit no vaig tenir dubte que era l'última de la meva vida. Vaig sortir amb aquest convenciment de l'hemicicle, quan em van cridar, i aquesta idea no me la vaig treure del cap en cap moment. No era la primera vegada que mirava la mort de cara. Com gairebé tota la gent del meu partit i de la meva edat, havia conegut el front de guerra, havia patit bombardejos, sabia el que era sentir les bales xiulant a un pam de les orelles. Això em feia estar preparat per morir. Però allò d'aquella nit era diferent. 

El pessimisme augmentava

El 23-F va ser més dur que viure una guerra. Perquè en la guerra la mort et ve de sobte mentre estàs lluitant al costat dels soldats, saps a què has vingut, tens la sang calenta d'aquell moment, no penses, actues. Però el 23-F vam tenir molt de temps per pensar. I per recordar. Jo em vaig recordar fins i tot dels versos que havia escrit el poeta José Rizal la nit de la seva execució, que havia après a l'escola.

A mesura que passaven les hores el pessimisme augmentava. Qui estigués maniobrant des de fora no trobava la solució. Seguíem igual que al principi, i aquest era el pitjor senyal que podíem tenir. I és clar, vaig començar a pensar en tota la meva vida, en els meus familiars, en els meus amics, i també vaig tenir temps de recordar-me dels meus adversaris. En aquells mesos al meu partit hi havia debats desagradables i jo estava realment fart d'aquella situació.

 Records de l'exili

Aquella nit, apuntat pel Cetme del guàrdia, recordo que una de les reflexions que em vaig fer va ser: 'En qualsevol moment un d'aquests vindrà cap a mi, em posarà una pistola al cap i premerà el gallet. Ni tan sols m'afusellaran, serà ràpid, no tindré temps d'adonar-me'n ni de patir. I que tranquil que et quedaràs, Santiago, per fi descansaràs'.

Aquest va ser un dels pensaments de la nit. Una altra idea a la qual vaig estar donant moltes voltes tenia a veure amb els records que conservava del que vaig viure a França, al començament de l'exili, quan van encarregar al general Pétain que formés un govern titella per capitular amb Alemanya. M'havia sorprès veure que tots els diputats havien votat a favor de Pétain. Jo em preguntava: si aquesta nit ve un general i demana la confiança dels diputats a punta de fusell, ¿què han de votar?

La sospita venia de la frase que va dir el que va entrar amb Tejero, allò que esperaven l'arribada d'una autoritat militar competent. Jo tenia clar que no donaria mai la meva confiança, i que Suárez tampoc ho faria. Però, ¿i els altres, molts dels quals no havien sentit mai un fusell apuntant-los, què farien? Després ens vam assabentar que la meva sospita no anava desencaminada, que el general Armada havia arribat fins a la porta del Parlament per demanar la confiança i formar un govern d'unitat nacional i Tejero li havia parat els peus dient-li que ell s'havia sublevat perquè manés una junta militar, no un govern on participarien comunistes com Tamames i Solé Tura.

Tinc el convenciment que Tejero va donar el cop i ell mateix el va fer fracassar. De la mateixa manera que sé que si Armada arriba a entrar a les Corts i forma aquell govern d'unitat nacional hauria durat tres dies. Al final, el poder hauria acabat en mans d'una junta militar i fins i tot el Rei podria haver-se vist fugint del país com el seu parent el de Grècia.

Si hi havia alguna possibilitat de parar allò, i en el pla personal de salvar la pell, sabia que estava en mans del Rei, com va passar. L'endemà del cop ens va reunir els líders dels partits i ens va explicar que aquella nit havia telefonat a capitans generals, caps de divisió, coronels i alts comandaments militars per assegurar-los que no donava suport al cop i per ordenar-los que es mantinguessin al seu lloc. També ens va explicar que hi va haver un coronel que li havia contestat: "El penso obeir, però quina ocasió estem perdent".

La meva dona a la porta

Però això va ser l'endemà a la tarda. El matí del 24 el Congrés continuava ocupat per Tejero i als que érem a la sala dels rellotges ens seguien apuntant amb fusells. Amb els vigilants no hi havia hagut ocasió d'intercanviar cap impressió al llarg de la nit, però amb l'últim relleu, ja al matí, l'ambient era diferent. Ens van comentar que s'estava gestionant una solució i el que em vigilava em va dir que la meva dona havia estat a la nit a la porta del Parlament. El que acompanyava González li va explicar que era d'un poble pròxim al seu. Aquest canvi de to ens va fer pensar que realment hi havia una solució en camí.

A les dotze ens van treure de la sala i ens van fer tornar a l'hemicicle, davant les cares de sorpresa i alegria de la resta de diputats. Suárez també era una altra vegada al seu escó i la presidència havia tornat a la formació inicial. En aquell moment Landelino Lavilla va aixecar la sessió, com si es tractés d'un ple rutinari, i vam sortir al carrer entre un munt de guàrdies civils.

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

Ja al carrer, jo l'únic que desitjava era saber. Ni tan sols estava cansat o tenia gana. Em vaig dirigir a la seu del comitè central del Partit Comunista perquè m'expliquessin què havia passat. Si ells desitjaven saber com estava jo, la meva necessitat de conèixer el que havia passat a fora era més gran. I hem conegut molts detalls en aquests 30 anys, però no tots. No s'ha explicat mai el verdader abast del cop, ni s'han identificat tots els que hi va haver al darrere. No només militars, també civils. L'endemà del 23-F vaig haver de saludar persones que sabia amb tota seguretat que hi havien estat implicades. Això és el que, 30 anys després, encara no se sap. El que s'ha preferit no saber.