El lent avanç de la demanda

Si la situació econòmica internacional no es deteriora més, hauríem de ser capaços de créixer a l'entorn de l'1-1,3% el 2012. Però, fins i tot amb forts avanços del PIB mundial, les nostres possibilitats no serien millors. I això perquè si la crisi occidental és de deute, a Espanya aquesta adopta una expressió més severa, amb un sector públic que acumula passius que se sumen als de llars i empreses.

A tot això s'hi ha d'afegir la incertesa, els ajustos del sector públic, la sequera del crèdit i els problemes de l'ocupació, cosa que situa l'avanç previsible del consum familiar a l'entorn d'un baix 1%. Per la seva part, la inversió productiva suma a tots aquests elements els excessos de capacitat instal·lada, cosa que també anticipa modestos avanços. Pel que fa a l'àmbit de la inversió residencial, el procés de reabsorció dels estocs no començarà a visualitzar-se de forma clara fins a partir de mitjans del 2012. Finalment, el sector públic ha de continuar restant activitat.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Creixements de l'1% no són per tirar coets, però tampoc per esquinçar-se les vestidures. No és la contracció del 2009, però tampoc la millora econòmica que molts esperaven.

La crisi va tallar d'arrel els elements que van impulsar la demanda interna durant els últims anys (espectacular avanç del crèdit, immigració i boom residencial, del consum i de la inversió productiva) i, a més, ens va deixar una pesada herència, en forma de deute privat, i ara també públic, que ens frenarà els pròxims anys. Benvinguts a la nova Espanya i al new normal: no hi ha recessió, però el creixement és, i serà, modest.