Anàlisi
Un pas més en la deriva centralista de l'Estat
La reforma constitucional aprovada, a banda d'altres consideracions crítiques que es mereix, representa un pas més, i important, en la tendència recentralitzadora que, des de fa temps i especialment des de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, és possible observar a Espanya, i que té continuïtat en altres episodis, com el de les sentències del Tribunal Suprem sobre el règim lingüístic de l'ensenyament. No són qüestions de detall. En la sentència sobre l'Estatut, es va reduir de manera molt notable el camp de la constitucionalitat, la interpretació de quins eren els marges dins dels quals es podien prendre decisions i es podia desenvolupar el sistema autonòmic que es va posar en marxa amb el text de 1978. La Constitució es va empetitir i van quedar fora opcions que, fins al moment, s'havia considerat que hi tenien cabuda. Ara, amb la reforma, aquesta exclusió no sols s'accentua sinó que a més es nota en l'aire una certa aroma de refundació, i no pas en una línia autonomista, es digui federalisme, Estat plurinacional o simplement Espanya plural.
Això és així tant pel contingut de la reforma com per la manera com s'ha portat a terme. Respecte del contingut, l'única novetat que aporta el nou article 135, a banda de l'establiment explícit d'un principi de prioritat absoluta en el pagament del principal i els interessos del deute públic, és el reforçament del poder central enfront de les comunitats autònomes. No hi ha, però, pròpiament, innovacions normatives en aquesta matèria, ja que el Tribunal Constitucional, en una sentència ben recent, del juliol passat, ja ha reconegut expressament a l'Estat la capacitat per fer allò que preveu el nou article 135, com la subjecció de totes les administracions al principi d'estabilitat pressupostària i fins i tot la competència per fixar els límits del dèficit i el deute públics en termes més estrictes dels establerts per a la Unió Europea pels estats que formen part de la unió monetària. Perquè l'Estat pogués fer allò que ara l'habilita a fer l'article 135, no calia en realitat cap reforma de la Constitució.
Missatge demolidor
¿Quin significat té, doncs, la reforma? A més de fer públic i al màxim nivell el compromís d'Espanya amb l'estabilitat pressupostària, consolidar, reforçar i assegurar, també al màxim nivell i sense discussió ulterior possible, els poders de l'Estat en aquesta matèria i limitar l'autonomia pressupostària de les comunitats autònomes. Limitació que prendrà forma i es concretarà en la nova llei orgànica que s'ha d'aprovar abans del 30 de juny de 2012.
Però la gravetat de la reforma deriva també, i principalment, de la forma i el procediment emprats. En un país on la modificació de la Constitució és una cosa extraordinària, fer una reforma en menys d'un mes, i a l'agost (!), pel procediment d'urgència, en lectura única i sense referèndum, no deixa de ser sorprenent. Però el fet decisiu és que s'ha trencat el consens amb què es va aprovar la Constitució de 1978 i que ha estat la base de la convivència política d'aquest país els darrers 30 anys.
Si el missatge que es vol transmetre als mercats, sigui quina sigui aquesta entelèquia, és el de confiança en el pagament del deute, el missatge que arriba a la ciutadania és que, en aquests moments, la Constitució és una cosa exclusiva de dos, que poden imprimir-li el gir que vulguin, sense comptar amb ningú més. Que totes les altres forces, incloses aquelles que van fer possible el gran pacte constitucional de 1978, el primer en la història contemporània d'Espanya, en queden excloses. Un missatge demolidor per a la confiança dels ciutadans en el seu sistema constitucional. I la pèrdua d'aquesta confiança i de la capacitat integradora de la Constitució no és mai gratuïta.
