La crisi acaba amb l'èpica

Correcte en la forma, previsible en el contingut. Malgrat que eficaç en la transmissió d'idees força, Artur Mas no va ser capaç ahir de transmetre l'èpica messiànica del seu mestre i mentor, Jordi Pujol, ni tan sols la del seu gran rival, Pasqual Maragall. Però aquests jugaven amb avantatge: tenien davant seu uns objectius capaços de mobilitzar les il·lusions col·lectives.

En el seu primer debat de política general, el setembre/octubre del 1980, Pujol s'enfrontava a la tasca de construir una Generalitat des del no-res, i la crisi econòmica d'aquells anys semblava un problema secundari, almenys per als que no la patien directament. En el primer debat de Maragall, el setembre del 2004, el socialista tenia en perspectiva l'elaboració d'un nou Estatut i la il·lusió de trobar un encaix còmode de Catalunya en l'Espanya plural que prometia Zapatero. José Montilla, també en el seu primer debat d'aquest tipus (setembre del 2007), va mirar d'insuflar optimisme després del part estatutari mitjançant l'apel·lació al treball, l'esforç i la solidaritat dels catalans, lluny de retòriques emocionals i debats essencialistes tan allunyats del seu caràcter i aptituds

Mas, tot i amb això, ha d'administrar la misèria filla d'una crisi que obliga la Generalitat, per primera vegada en la seva història, a rebaixar el seu pressupost d'un any per l'altre, amb el corol·lari de retallades en serveis socials i ajustos per poder adaptar les estructures d'un país que es creia ric i vivia com a tal a un altre que ha de fer de l'austeritat el seu sant i senya. Una situació gens diferent, per cert, de la que passa en altres comunitats autònomes i al conjunt d'Espanya.

Ambició i utopia

Ahir, el president va oferir als catalans sang, suor i llàgrimes per superar la crisi, malgrat que va reiterar la seva coneguda proposta per sortir del túnel, tan ambiciosa com utòpica en les circumstàncies actuals: un pacte fiscal per a Catalunya que s'assembli, «encara que no sigui mil·limètricament», al concert econòmic de què disfruten bascos i navarresos, que permeti a la Generalitat controlar els ingressos fiscals fruit de la seva laboriositat i esforç perquè «una part més significativa» d'ells es quedi a Catalunya i els catalans puguem viure millor. És a dir, perquè es redueixi el dèficit fiscal, que és l'objectiu que des de fa anys s'han fixat els diferents governs catalans i que va donar peu al sistema de finançament aprovat per l'Estatut i que encara està vigent.

La diferència és que, al contrari dels seus antecessors, ho emmarca en una transició cap a la independència, terme que ahir no va utilitzar però que estava implícit quan va donar per esgotades la via constitucional i estatutària i va advertir de la marea centralitzadora que, segons ell, ens ve al damunt. Sap, a més a més, que Espanya no aguantaria com a Estat si el regal fiscal a bascos i navarresos s'estengués als catalans, i per això el xoc de trens està garantit.

Però, fins i tot aquest objectiu estratègic amb què va tancar el seu discurs, el pacte fiscal, el va plantejar amb tanta contenció, gairebé amb tristesa, conscient de les seves poques opcions d'èxit, que no va animar ni els seus: tot just quatre breus aplaudiments el van acomiadar de la tribuna. Possiblement és aquest pessimisme en la seva capacitat per influir en la política espanyola el que el va portar a posar les seves esperances en el fet que de la crisi econòmica en sorgeixi una nova Europa, més federal i estructurada, que dilueixi el paper dels estats i permeti recuperar la vella aspiració catalanista que siguin les regions els principals agents polítics sobre el territori.

Una sola novetat

Notícies relacionades

Mas, inflexible amb les retallades, defensa un impost per als rics

Sense lideratge en la transició nacional

Del discurs de Mas en retinc una novetat (¿l'única?): l'anunci que el seu Govern és partidari, per «raons pedagògiques i d'equitat», d'una nova figura tributària que gravi les «grans fortunes», malgrat que només estarà en vigor mentre duri la crisi. També de forma temporal conservarà els increments fiscals del tripartit.

Va justificar, però, la polèmica i precipitada decisió de suprimir totalment l'impost de successions, amb l'argument que es tractava d'una promesa electoral, i que discriminava els catalans perquè algunes altres comunitats autònomes ja l'havien suprimit. En conclusió, encara ha de néixer el polític que admeti sense una pistola al pit que s'ha equivocat.