S'ha acabat, ¿oi?

El problema del final d'ETA és que hàgim de preguntar a altres perquè ens confirmin el que hem entès, el que hem volgut entendre o el que han volgut que entenguem. Ens acostem a la paranoia i hem de fer un pas enrere perquè l'organització ens ha acostumat a dir no dient, o a no dir suggerint. Però sí. Sembla que sí. Que es rendeixen. Que no és qüestió de refregar-ho a la cara de ningú, perquè això és el que demanàvem i el que no ens diran, però a aquestes altures, fracassat el seu objectiu de suplantar la voluntat popular i arraconats els seus membres, s'ha habilitat una sortida alternativa a la de morir matant.

Tant se me'n dóna de la verborrea sabuda. L'únic paper històric d'ETA ha estat durant 34 anys segrestar la voluntat democràtica i enviar els seus propis membres al desastre. I dic 34 i no mig segle perquè el seu deute històric comença quan vam decidir posar el comptador a zero. I això va passar el 1977 per a tots els que, durant la dictadura, van cometre delictes i atrocitats diverses des de totes les direccions. Aquella va ser la base d'un projecte de reconciliació difícil que encara tres dècades després segueix tenint deutes pendents, memòries per recuperar i rescabalaments explícits a reivindicar. Esperem que els deutes que deixa ETA no hagin d'esperar tant, però esperem també que no siguin aquelles factures esgrimides per interès les que impedeixin avançar en termes de normalitat política. Com a demòcrates tenim dret a la insatisfacció per un final agredolç. Dret a recordar que aquestes dècades d'assassinat han estat repugnants per si mateixes, no per l'esterilitat de l'estratègia. Aquest és un espai en què encara han d'avançar molts en l'esquerra independentista basca.

Però també com a demòcrates hauríem d'assumir el compromís de cedir un futur diferent del que hem heretat i viscut. Diferent de l'últim segle de constants greuges successius. Perquè la victòria d'avui és sinònim de raó i no de represàlia. El rival polític pot ser-ho d'una vegada sense ser l'enemic i la convicció política pot substituir l'extermini de les idees alienes.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

ETA no deixa llegats més enllà del dolor inútil. Són les societats les que aprenen lliçons si els seus líders les hi orienten. ¿Algú vol realment vençuts? Ja n'hi ha. Sapiguem guanyar-los. Sapiguem tancar les ferides sense oblidar ni renunciar en absolut al reconeixement de la veritat. Però sapiguem fer-ho també diferenciant perfectament la línia entre la justícia i la venjança. No perquè els assassins mereixin més consideració en els seus drets, sinó perquè quan deixen de ser-ho i paguen el preu del dolor causat mereixen els mateixos drets a refer el futur després de l'error. És una dura prova de convicció ètica. Però ho és de convicció en la democràcia.

Amb tranquil·litat, sense abaixar la guàrdia, però amb la grandesa d'un compromís per construir alguna cosa diferent del que s'ha rebut. Sense recollir l'herència dels que durant dècades es van aferrar a una arma per substituir un argument. Perquè la societat basca és millor que ells avui, com era millor que aquells altres terroristes del 1937. Deixeu-nos passar aquestes pàgines.