Fraga i els catalans

La nit del 9 de gener de 1970, en un reservat del restaurant Jockey de Madrid es reunien a sopar per primera vegadaManuel Fraga, ja exministre sacrificat per Franco pel cas MATESA, el notari Ballarín Marcial, el banquer en aquells moments José Maria Santacreu i el que subscriu, periodista en la seva etapa inicial massa jove encara. Hi va haver un clima de profund encantament. Quatre persones molt diferents perseguint un indefinit projecte. Un sopar memorable: Santacreu va criticar durament la corrupció urbanística de la Barcelona de l'alcalde Porcioles; Ballarín va ser l'instigador de futures trobades per forjar un projecte polític --encara sense consciència clara de partit-- i aquest servidor argumentaria sobre la necessitat de definir-se en elsextramurs del franquisme, per al qual en amplis sectors de la població no hi havia futur. Ja havien sorgit les inicials tendències clandestines cap a les anomenades “terceres vies” i unaAssemblea de Catalunya a l'horitzó no llunyà amb elPSUC i Jordi Pujol a la sala de màquines.

Del 1970 al 1973 vam anar elaborant informes i anàlisis sobre la situació real de lasocietat catalana. Van començar els contactes amb empresaris i professionals catalans per buscar una cristal·lització d'idees convergents que poguessin perfilar una definitiva proposta: Jordi Pujol, Carlos Ferrer Salat, Pedro Duran Farell, Fabian Estapé, els catedràtics Fernández de Villavicencio, Ángel Latorre i Manuel Jiménez de Parga --amb qui havia tingut algunes topades--, Carlos Sentís, Dieter Staib, Juan Grijalbo, Francisco Rubiralta, Antonio Renom, Pere Sabater etc.Santacreu hi aportava els seus diners, la seva casa, les seves finques --definitiva reunió del Puig Rafegut al Lluçanès amb tota l'oposició catalana--, el seu vaixell en navegacions molt polítiques per la Costa Brava. Sens dubte va ser el més generós dels amfitrions possibles que va prodigar el seu finançament no només per al meu treball sinó també a la fundació del Club Ágora (1974-1975), en l'adquisició del 30% de Gráficas Espejo SA de Madrid (El Europeo, Diez Minutos etc.) el paquet inicial del 10% d'El País --accions al meu nom o d'altres persones que encobrien la seva identitat--, l'adquisició, amb Jordi Pujol, d'El Correo Catalán, o la compra del 100% d'El Diario de Barcelona, etc. Mai abans un empresari català havia apostat tan fermament per la causa del postfranquisme, a excepció de Banca Catalana i Jordi Pujol; i això li costava no pocs riscos personals i quantioses pèrdues a la seva fortuna. Un cosa semblant es podria dir dels esforços econòmics en pro del retorn deJosep Tarradellas, en què vam assumir una labor determinant amb la màxima discreció i secretisme.

Nucli de treball català

Quan el 1973 Fraga, en contra de la nostra opinió, va acceptarl'ambaixada de Londres, elgrup català va abordar l'estratègia d'atorgar-li cobertura promocional a Espanya mitjançant la fundació dels Premis de Periodisme M. Fraga Iribarne que anualment es convocarien des del 1974 al 1976 amb dotacions financeres de J.M. Santacreu i l'editor Juan Grijalbo a través del seu gendre José María Vives. Aquelles campanyes a Espanya es complementarien amb contínues visites a Londres, amb reunions a vegades inversemblants a la mateixa ambaixada, amb acompanyament de tantíssims catalans (Samaranch, J. Pujol, el compte de Godó) que van anar forjant una clara tendència cap a les convergències des de diferentsprocedències polítiques. El nucli de treball --ja a la seu del carrer Villarroel-- el componíem Alejandro Pedrós, Juan Echevarría, Pedro Olabarría, Luís Cosculluela, Pedro Penalva, Juan José Folchi Bonafonte, Jaime Torres Hostench, Eduardo Moreno, Luís Cierco, l'advocat García Sánchez, José Ramón Salvadó, l'economista Ángel Ortí, Francesc Martí Jusmet etc. Aquest equip connectaria després amb la naixent societat d'estudis GODSA a Madrid amb Antonio Cortina, Carlos Argos, Félix Pastor Ridruejo, Rafael Pérez Escolar, i un nodrit elenc de militars del corrent de Carlos Pinilla, que confluirien, més tard, amb la Unió Militar Democràtica. A la seu del Club Ágora i al meu propi domicili van tenir lloc reunions discretes i fructíferes amb membres de la UMD amb l'explícita autorització del compromès ambaixador Fraga. Van ser anys apassionants per a mi, encara no coneguts i que van obtenir resultats eloqüents el 1975 i 1976 fins al cessament, ja després de Franco, del Govern Arias Navarro.

Sense l'aportació catalana, latransició no hauria estat la mateixa. Els enllaços i les idees van funcionar a l'esquena del coneixement general. Lesvisites a Barcelona de l'ambaixador Fraga consolidarien aquest treball, i donarien a llum el 14 de juliol de 1975 a un document de notable transcendència,Els 100 primers dies de Govern, Els 100 primers dies de Governque es remataria a l'Ambaixada de Londres en sessions en què vam participar una dotzena de persones dels equips de Barcelona i Madrid. Aquest document li seria entregat alpríncep d'Astúries pel mateix Fraga a l'estiu de 1975, estiu últim de Franco en el seu Pazo de Meirás a la ribera de davant del xalet de l'ambaixador, que en va havia intentat persuadir elcap de l'Estat, en una audiència a primera hora de la tarda, que Espanya necessitava reformes profundes en el seu sistema polític per evitar tensions no fàcils de controlar. Òbviament no va atendre les seves propostes. Seguia en el"lligat i ben lligat", que no era l'opinió del príncepJoan Carles ni dels seus consellers. Quan ja era tot inevitable, després de lamort del dictador, amb motiu dels greus esdeveniments de Vitòria, Fraga declararia que "ordre, pau i justícia és el que hem d'aconseguir entre tots".

Riscos al Govern d'Arias

Ja ministre de la Governació i Vicepresident delGovern d'Arias, va haver d'assumir el més ardu paper del Gabinet: per una part, es cremaria en el seu intent de preservar l'ordre públic ( "ja sé que assumeixo un risc excessiu, però els homes són per a les ocasions, i el meu patriotisme m'exigeix aquest sacrifici", va contestar al coronel Javier Calderón i a mi, que el pressionàvem perquè no acceptés aquella cartera en una reunió a GODSA), i per l'altra, immolaria les seves ambicions polítiques sobre la presidència del Govern en un moment clau, que la majoria dels espanyols li reservaven en les enquestes d'opinió pública. Algú de l'entorn de Franco intoxicaria el Príncep sobre un cert republicanisme de Fraga a partir d'un tractat sobre la República que ell havia publicat. Un setmanari políticohumorístic d'esquerres titulava la seva portada Fragamanlis, en paral·lelisme amb el governant grec que havia exiliat el Rei.

Notícies relacionades

Mor Manuel Fraga, figura del franquisme i de la transició

Manuel Fraga: l'amor a Espanya, la passió per la llibertat

Els catalans que treballàvem amb ell pelreformisme vam intentar que assumís determinats compromisos. A la finca del banquer Santacreu al Lluçanès se celebraria una reunió amb representants de tota l'oposició catalana, tret del PSUC, sota la vigilància camuflada de la Guàrdia Civil oculta als marges de la carretera i anotant les matrícules dels cotxes. El debat va ser intensíssim, de vegades dur, amb intervencions de Jordi Pujol, Valls Taverner, Eduardo Moreno etc,. i una tempesta violenta de llamps i trons el va interrompre. Tots en aquell moment ens movíem a mitges en la legalitat o il·legalitat, malgrat l'ambaixador Fraga, elsatreviments del qual excedien de molt les sevesresponsabilitats diplomàtiques. No obstant des de Catalunya se li va fer comprendre que el problema d'Espanya no era concisament el regionalisme, que es pretenia molt més. Va començar a ser conscient d'això el 1974 quan em va autoritzar a Londres a prosseguir els meus contactes discrets amb elTarradellas de l'exili, perquè, segons em va confessar, "aquest home sembla tenir molt sentit en tot el que m'expliques". Quan Tarradellas va visitar Madrid per primera vegada, abans del seu retorn triomfal a Catalunya, em va demanar que li concertés una trobada amb Fraga Iribarne: volia agrair-li personalment el que per ell havíem fet els seus amics catalans. Però aquesta història és per a un llibre.

Evolució de pensament

Sé que el seu pensament va evolucionar molt respecte a lesautonomiesgràcies a les influències catalanes. Ell ho reconeix en el pròlego del seu llibreSociedad, región, Europa (pàgines 10 i 11): "Aquesta segona reunió en una casa pairal, en una de les valls que van donar bressol a Catalunya, seria sempre per a mi una de les experiències vitals més grans. Els molts i importants amics que allà es van reunir, com el dia anterior altres a Barcelona, i l'endemà alguns més a Manresa, em donen l'esperança que, qui pugui, obri un verdader diàleg sobre la transcendental qüestió". Tot un reconeixement de qui ha deixat escrit en un recent pròleg: "Em felicito per haver tingut el meu paper en larenovació de moltes parts del sistema polític espanyol, posant-lo en bones mans" (Memoria de cuatro Españas, C. Robles Piquer). En veritat Manuel Fraga se'n pot anar al més enllà plenament satisfet.